Cert que hauríem de congratular-nos de no haver repetit una guerra des de fa 80 anys. En la transició a la democràcia, anterior i posterior a 1975, el record de la guerra havia pesat, molt, i crec que en positiu. Ningú a la dreta o a la sinistra volia repetir una experiència semblant. I això es va aconseguir amb bona voluntat i cessions per part de tots, inclosos els nacionalistes catalans, el PCE de Carrillo o els reformistes del règim de Franco.
Avui, la memòria de la Guerra Civil està viva i així hauria de ser. Perquè el seu oblit pot conduir fàcilment a la inconsciència de les causes i efectes terribles d’una guerra.
Ara mateix, el nacionalisme espanyol deriva perillosament cap a la construcció d’un enemic intern i el nacionalisme català, meritori en les seues tàctiques no violentes, no vol ser conscient de les seues pròpies limitacions ni dels dimonis que desperta.
Qualsevol febra patriòtica és potencial portadora de valors propers a l’honor, el greuge o la traició; i a la irracionalitat que pot portar a conflictes indesitjables.
No podem romandre insensibles a les diferents formes de dominació i d’explotació, però avui, el 2019, a 80 anys de la guerra civil, hauríem d’inocular-nos una bona dosi d’aquella vacuna que ens duu a una convivència raonable, on tots cabem, i, si més no, a una «conllevància», com va acunyar Ortega i Gasset.
La tantes vegades nomenada i mensypreada via federal caldria ser renovada, treballada i considerada. I als molts catalans que es troben desconectats espiritualment d’Espanya caldria dir-los: què fem amb l’Espanya que teniu dins vostre? I què fem de la vostra capacitat avantguardista en el marc espanyol i, particularment, dels països que parlem la mateixa llengua?
Als espanyolistes feixistes i parafeixistes poc els podem dir, més enllà que frenen el seu estat de cabreig i siguen més feliços (i ho deixen ser als altres). Als espanyols normals els demanaria, per favor, que no voten ni facen cas al cocktail de les dretes, inclosos els ‘ciutadans’. Els que s’autoproclamen salvadors de les essències pàtries solen ser els mateixos que les llancen a perdre.
Per als nostres polítics i per a nosaltres mateixos, els valencians, potser seria desitjable anar un poc més enllà de la demanda d’igualdat contributiva i justícia en el finançament. També hauríem de fer propostes propositives per al futur polític d’Espanya i dels països que compartim llengua. Fins i tot, cabria fer alguna proposta incloent l’Aragó.
Foto de la desfilada: Arxiu Municipal de Granollers
Jesus Eduard Alonso i López
http://jesuseduard.blogspot.com/2019/03/1939-2019-80-anys-del-final-de-la.html