Avatar, l’última pel•lícula dirigida pel reconegut director James Cameron, s’ha convertit en la pel•lícula més taquillera de la història d’Espanya, i no és per a menys.
Els paisatges dissenyats per ordinador, els efectes especials, els colors i la possibilitat de veure-la en 3D deixen a l’espectador bocabadat i completament submergit en la història.
El gran èxit de la pel•lícula ha donat peu a multitud de crítiques i d’elles m’agradaria assenyalar la que ha fet el Vaticà. La Santa Seu ha titllat a Avatar de «superficial paràbola antiimperialista i antimilitarista«. No analitzaré si és més o menys superficial, però sí que m’agradaria posar l’accent en si és un film antiimperialista i antimilitarista.
L’argument narra com els humans tracten d’arrabassar per la força, després de no poder-ho aconseguir per mitjans diplomàtics, un mineral d’incalculable valor situat al subsòl d’un país alienígena. A més i per desgràcia dels alienígenes, el poder humà és titànic: disposen d’una tecnologia i un coneixement científic molt superiors. El director, amb això, vol fer una comparació, poc fonamentada, de la guerra contra l’Iraq liderada pels Estats Units. El missatge va dirigit a criticar el lema: «com tenim la força, fem el que volem». Des d’aquest punt de vista, Avatar és una pel•lícula antiimperialista. La converteix aquest fet en una pel•lícula antimilitarista?
Els «bons», en aquest cas els alienígenes, guanyen (com era d’esperar en una pel•lícula de Hollywood). Ara bé, ¿quin paper juguen durant el conflicte? Els alienígenes passen de la passivitat total a la més extrema reacció violenta quan els ataquen. La magnitud de la resposta és tal que aconsegueixen derrotar aclaparadorament al bàndol humà. Amb això el director ens envia un altre missatge: «un conflicte que acaba tenint un desenllaç violent es soluciona amb una resposta encara més violenta». És aquest un missatge antimilitarista? No, més aviat tot el contrari.
Per què Avatar, com moltes altres pel•lícules, acaba transmetent la idea que la violència és un mitjà per assolir la pau? Algú creu que els humans no tornaran amb un exèrcit més gran per arrabassar per la força allò que no van poder aconseguir en un primer moment? Els alienígenes no han aconseguit resoldre el conflicte perquè no han resolt les causes que el van originar: els humans segueixen volent posseir el mineral. La violència l’única cosa que els ha donat, a part de multitud de baixes, és un respir temporal.
James Cameron pretenia ser crític amb la política exterior d’alguns països, especialment dels Estats Units. No obstant això, Avatar acaba fomentant, encara més, una cultura que justifica la violència per resoldre els conflictes. És una pena que una pel•lícula tan taquillera no hagi transmès un missatge més constructiu.
Comparant-lo amb l’Obama
Al meu bloc, just dos dies abans, feia una reflexió semblant. Us l’enllaço.
Avatar: antiimperialista i antimilitarista?
No he vist encara la pel·lícula, però la vostra crítica m’estimul·la a veure-la. I és una crítica poc presentable. Pel que dieu, la pel·lícula es podria qualificar com «antimilitarisme imperialista». Clar que no hi ha que propugnar la violència com un mitjà per resoldre els conflictes, però una vegada que la violència hi és, no es pot exigir a les víctimes que posen l’altra galta: el poble d’un país ocupat militarment i violentament té dret a la resistència, inclús violenta. On hi ha que propugnar l’antimilitarisme és al país ocupant, no al país ocupat.
I el que ja és el colmo és l’especulació que els «humans» tornaran i els arrabassaran, especulació que promou un missatge de ressignació i submissió. Ja possats, propose un altre «epílog»: les multinacionals «humanes» arriben a la conclussió que el cost per ocupar aqueix planeta és massa elevat i s’en van a cercar el mineral a un planeta desert. O millor encara, la derrota «humana» estimula l’antimilitarisme al planeta Terra que aconsegueix derrotar als militaristes i emprendre un camí pacifista.
No es pot extrapolar a tots els casos l’estratègia de Gandhi en la India. Penseu que hauria estat efectiva en Vietnam, enfront d’un imperalisme nordamericà que utilitzava el napalm contra els vietnamites? Clar que sempre és preferible una lluita no violenta, que entre altres coses té menys costos per als pobles involucrats. Però no sempre és possible, i quan un poble fa ús del seu dret a resistir a la força amb la força, el que cal fer des dels països «metropolitans» no és criticar la violència dels oprimits, sinó donar suport a la seua lluita. Sense confundir la legítima lluita de resistència contra les forces armades ocupants amb el terrorisme contra civils.
Avatar: antiimperialista i antimilitarista?
Bueno, es debate añejo este en el que nos hemos encontrado ya muchas veaces gente que piensa una cosa o la otra.
Yo, de antemano digo que soy partidario de la noviolencia. Y como persona que cree en eso también digo que la disquisición entre pasividad y violencia revolucionaria como mal menor sólo creo que tiene sentido cuando no existe otra alternativa. Esa es la teoría de muchos comentaristas con las ideas del anterior. Además siempre añaden la coletilla culpabilizadora de «quienes somos las personas del tercer mundo para juzgar sobre los medios de liberación que utilizan los oprimidos?
En mi opinión sí somos alguien. No creo que haya ser humano en la faz de la tierra que no tenga el derecho e incluso la obligación de valorar e incluso de opinar sobre las cosas que ocurren, aunque afecten más otras personas. Las opiniones siempre pueden ser una ayuda en tanto y en cuanto no se conviertan en imposiciones.
Por otra parte la disyuntiva que se plantea en esta ocasión como en tantas otras que parece acotar las posibilidades a tan solo dos (resignación o violencia insurgente) me resulta irreal. De hecho no creo que haya sucedido jamás. Es por ejemplo el discurso de las FARC en Colombia o de los islamistas radicales en Palestina. Pero en ambos casos, y me atrevería a afirmar que absolutamente en todos los casos hay más vías, que de ningún modo son neutrales ni intermedia sino que son una alternativa plena a las otras dos. Tanto en Colombia como en Palestina (más en Colombia) existen grupos que optan por la vía noviolenta y luchan contra el sistema opresivo teniendo que sufrir el ataque tanto del sistema que combaten como de la insurgencia de izquierdas supuestamente revolucionaria.
Cada cual tiene su fe, y lo que no haré es juzgar moralmente la del comentarista anterior, pero vista la cuestión desde sus implicaciones prácticas creo que se logre lo que se logre, y aunque cualquier medio debe apuntar al logro del buen fin deseado, hay que mirar hacia el futuro y a lo que se puede lograr con unos medios o con otros. Los medios de insurgencia violenta han demostrado que cuando tienen logros (que lo más normal es que cosechen tantos fracasos o más como la alternativa que se les propone) sólo pueden mantenerlos a costa de perpetuar violencias y autoritarismos.
Hay personas que apostamos por otras formas de revolución que al mismo tiempo sean pedagógicas y que vayan ya prefigurando una sociedad en la que no se necesite la violencia ni la concentración de poder para mantener nada. Desde luego es más lento, pero los logros a pequeña escala son perfectamente visibles. Sobre todo en comparación con la violencia revolucionaria insurgente, tan ensayada y que ha demostrado tener tan graves carencias. Método, que de hecho, y siempre en mi opinión, pertenece a una manera anticuada y retrógada de entender y realizar las cosas. Método que además forja pensamientos muy intolerantes y combativos contra cualquier posible disidencia, cual si fuera una religión dogmática en ocasiones.
Saludos.
Avatar: antiimperialista i antimilitarista?
Gràcies, Pablo, pels teus comentaris. No podria estar-hi més d’acord.
M’agradaria remarcar, Rafael, que la meva opinió no ‘condemna’ el dret de fer ús de la violència. Però fer-ho és perjudicial per a la pròpia causa. La violència genera més violència.
Com deia ara no recordo qui: «La gent prova la noviolència durant uns dies. I quan veu que no funciona, torna a la violència que no ha funcionat durant milenis».
Certament, la disjuntiva «o violència o res» és falsa. Hi ha més possibilitats. Hi ho demostra el fet que, en tots els conflictes oberts del món, podem trobar persones i organitzacions que treballen per la pau des d’una perspectiva noviolenta. Per desgràcia, però, sempre es posem més recursos en mans de la violència que no pas en mans de la noviolència.
Avatar: antiimperialista i antimilitarista?
El avatar es una película Excelente y los corruptos, genocidas del vaticano no tienen derecho a opinar en lo mas mínimo, su religión solo es un culto al poder y al dinero les importa un carajo nuestro planeta .