Contra aquest ritual d’odi i absències
només hi val el gruix de la memòria
per subratllar el present, i el baluard
voluptuós del cos que no es resigna
a patollar, feixuc, quan el comminen.
Aquest és el secret i aquesta l’ombra
que fa tremolar l’ordre dels sapastres,
oficiants crepusculars i inhòspits
de ritmes vulgaríssims de timbales.
D’ells ens en ve la pau de cementiri
que legitima absurds i escampa jull
quan l’herba creix més verda i ufanosa;
per ells desaprenem les melodies
i ens creixen líquens a la sang, cansada
de tèrboles i obscures meravelles
que mai no passen de brillants anuncis.
Quin ròssec de tristeses ens farien
arrossegar si els escoltéssim! Tota
la por del mon els cau de la mirada
com una boira espessa, i amb els dits
empastifen la pell i les paraules.
Girem-ne els ulls i proclamem silsticis
de vent i de remor, perquè s’encenguin
totes les mans i els cossos es desbordin
en un esclat de llum. Tardes i tardes
de bellesa i de somnis ens pertanyen,
i ens pertany el silenci i el dolor
ben assumits des d’una alçada d’homes.
Girem-ne els ulls i refusem-ne els límits,
perquè el fluir de les hores no perdi
la seva lentitud i el seu misteri.
Contra l’opacitat i la rancúnia
hi valen el desig i la tendresa,
contra el buit i el neguit, hi val la música,
la vehement i diversa harmonia
que exalta el gest rebel, perquè en el gest,
en cada gest, desmesurat i tràgic,
s’hi perfà, lliure, plena i amorosa,
la pregonesa clara de la vida.
Miquel Martí i Pol.
4-2-1991