El cor de les aparences-bloc de Manuel Delgado
El proppassat dissabte, 25 de setembre, a la tarda un grup dels
manifestants en favor de una vaga del 29-S realment impugnadora de les causes i causants de la crisi econòmica, va assaltar i ocupar l’enorme edifici buit del Banco Español de Crédito a la plaça de Catalunya de Barcelona, on pensen romandre fins el dia de la vaga general, el dimecres. Des d’aquest bloc una salutació admirada de la gossadia i la imaginació dels nois i noies que van dur a terme la gesta.
En la manifestació es va repartir una mena de diari amb el nom «Quina és la teva vaga?», que incorporava un text signat amb pseudònim per un tal Quesalid, que em permeto compartir.
L’emergència de la tantes vegades escapolida naturalesa polèmica de l’espai públic es concreta en un espectacle que veiem repetir-se una vegada i una altra. D’entrada, la imatge de vianants que marxen junts, en la mateixa direcció, massa alterats, de vegades fins i tot colèrics, dient unes mateixes coses que no es voldrien escoltar i en veu massa forta, increpant poders en aparença poderosos, però que, amb la seva reacció, aviat es revelen molt més vulnerables del que s’imagina.
L’espai urbà coneix en aquestes ocasions, de sobte, la irrupció d’una multitud airada que desobeeix les ordres relatives a què s’ha de dir i què no s’ha de dir, cridant frases maleïdes i proclamant reclamacions impossibles. Just en aquest moment, una vella tècnica, ben coneguda, es torna a engegar, cega i sorda: la repressió. Els inacceptables han de ser retornats al no-res del qual se’ls imagina procedents, ja que representen potències que són oficialment mostrades com alienes al presumpte ordre que la seva presència no convidada ve a desmentir.
L’estampa es repeteix llavors per onsevulla en el món: pots de fum, pilotes de goma, dolls d’aigua a pressió, cops de porra; de vegades foc real. La policia irromp en escena com garant de la bona fluïdesa pels canals que irriguen la forma urbana. Ha de fer el que sempre ha fet: desembussar la ciutat, dissoldre els grumolls humans inconvenients, drenar els obstacles físics que dificulten la correcta circulació dels automòbils o de la gent que va i ve de treballar o de consumir, fer callar les veus carregades d’emoció, hiperexpressives, vehements d’aquells que han estat declarats intrusos a un espai –el carrer- que ens havien repetit que era de tots. Les enigmàticament anomenades “forces de l’ordre” –de quin ordre?- conformen davant d’ells una massa uniforme, inevitablement sinistra -perquè els uniformes dels antidisturbis són sempre ombrívols?-, una espècie de taca fosca en una escenari que fins la seva arribada era multicolor i polifònic, i més encara per la cridòria dels manifestants, pel colorit dels estendards, les pancartes, les banderes i de la pròpia humanitat congregada.
Enfront d’això, les barricades tornen a ser, com tantes vegades abans, l’instrument insurreccional per excel•lència, l’eina que permet obturar el carrer per a impedir la mobilitat dels funcionaris encarregats de la repressió, sigui l’exèrcit o la policia. Aquest element apareix recurrentment en les grans revolucions urbanes dels segles XIX i XX, al mateix temps com instrument i com símbol de la lluita als carrers.
Aquestes construccions han servit de parapets, però també d’obstacles, l’emplaçament dels quals respon a una vella tècnica destinada a retenir o desviar afluències enteses com amenaçadores, configurant-se a la manera d’un sistema de preses que intercepta el desplaçament d’aquestes presències intruses detectades movent-se per la trama urbana. A aquesta dimensió instrumental, a les barricades convé reconèixer-les un fort component expressiu: la barricada assumeix la concreció d’una ciutat literalment aixecada, l’expressió genuïna d’una veritable arquitectura insurreccional, contrapunt perfecte del monument burgès.
De la seva banda, el paviment que s’arrenca, les llambordes, les pedres de les obres, els cotxes que es travessen, els contenidors que es desplacen…, són elements d’alguna forma alliberats, com haguessin conegut, gràcies a l’insurrecte que els utilitza, una glòria que la vida quotidiana els usurpava.
Veiem prodigar-se llavors un ordre topogràfic autoorganitzat, un mapa insòlit pel que es tracen transcursos inaudits, esquitxat de localitzacions imprevistes i de dislocacions.. Aquests episodis regularment repetits, en els que veiem la capacitat de l’espai urbà per esdevenir escenari per la ira dels agreujats, ens recorden que tota ciutat acaba tard o d’hora convertint-se en el que ja era: un magma insondable, un protoplasma inesgotable fet de lluita i de passió.