Els nens, fins i tot els més menuts, escolten parlar als adults al voltant de la crisis, que si los «mercados», que si la «deuda soberana», que si la «prima de riesgo»… I clar, no entenen res, però detecten la preocupació i el desànim dels seus pares i es preocupen.
Què podem dir-los quan ens pregunten per el motiu de la crisis, si al mateix temps, els nostres caps estan plens de dubtes sense resposta.
Què ha passat? Cóm es possible que, tan sols tres anys abans, Zapatero s’atrevira a dir públicament que la economia espanyola era campiona, jugava en la Champions i era la menys golejada?
Perquè estem ara en crisis?, si som els mateixos, seguim paga’n tots els impostos i cobra’n els mateixos sous de merda?
Què podem dir quan el nostre fill ens pregunte: Qui son els lladres que s’han emportat tots els diners?
Pues… si la pregunta es inquietant, la resposta es més sorprenent encara, per-que resulta que ningú ha furtat els diners, simplement el que ha passat es que els diners mai han estat ahí!!
Els vostres fills o filles es quedaran desconcertats, però ràpidament plantejaran una solució molt fàcil. Vos tornaran a preguntar: si no hi han diners… perquè no es fabriquen més diners i els donem a la gent?
Segur que tots vosaltres, de menuts, també heu fet alguna vegada la mateixa pregunta al assabentar-se de que els diners es fabriquen en una fàbrica del estat anomenada «Real Fábrica de moneda i timbre.»
Encara recordareu les risses burlones dels vostres pares al veure la ingenuïtat de la pregunta i les explicacions que ens donaven: Menuda badomia! Això no es pot fer per-que els diners tenen un valor i això no es pot inventar. Pues bo, eixa resposta dels nostres pares ja no ens serveix a nosaltres per-que, exactament això, es el que ha fet el sistema capitalista actual. L’antic desig infantil de posar en a treballar més maquinetes i fabricar més diners, s’ha convertit en realitat… però no per a donar-los a la gent, sinó per a enriquir més als rics.
Si falten diners i no es poden fabricar més… cóm es pot solucionar la crisis? Esta pregunta, que, de segur, vos faran els vostres fills, es la que vos deixarà «kao» i no sabreu què contestar. No vos preocupeu, no esteu sols!. Hui per hui, ni el economista més reputat, ni el polític més decent saben la resposta. Jo el que vos recomane es el següent raonament.
El sistema capitalista parteix d’una premissa insostenible i es que, per a mantindre’s estable, el sistema necessita créixer indefinidament, i quant més ràpid millor. No fa falta ser economista ni tindre cap màster en economia per a no esperar res de bo d’un sistema fagocit-ador com el actual. Tan sols tenim que observar la natura. El càncer es un sistema cel•lular que també s’obstina en créixer desordenadament i sense cap control fins que acaba per destruir al sistema sencer.
Un sistema amb una gana insaciable anirà creixent mentres trobe un espai verge que consumir i ocupar.
Per fer-ho més atractiu per als infants podem utilitzar formules dels contes.
Això diu que era fa uns 150 anys, quan encara quedava algun lloc verge a la Terra… allà per l’ultim terç del segle XIX el sistema ho tenia més fàcil. Al planeta Terra, encara quedava algun espai per ocupar i créixer. Tan sols havia que anar i explotar els recursos. Però clar, el colonialisme de finals del XIX que es va cebar fonamentalment en el continent Africà també es va esgotar. A més, es va posar en dubte la seva legalitat i moralitat, per tant, el sistema va permetre que es crearen les diferents nacions. Per a ell, encara resultava més rentable explotar la dependència econòmica de les antigues colònies que seguir ocupant-les. Menys obligacions i més guanys!!
Però en la segona mitat del segle XX ja no quedava espai per ocupar i créixer. El sistema havia omplit tot l’espai possible a la Terra, fins i tot ho va intentar a la lluna. A les hores sols li quedava ocupar una dimensió encara verge: el temps. Es ací quan el sistema va començar a ocupar el futur. Ell pensava: ara especularé amb els diners que tu, consumidor, no tens però que guanyaràs en els propers anys. Pensat i fet!!
Els diners van deixar de ser moneda de canvi i van començar a tindre valor per ells mateixos. Els diners es van inventar per facilitar les transaccions en el trueque. Si jo tinc un sac de arrós i tu una vaca no podem intercanviar-ho per-que la vaca es més valuosa que el sac de arrós. Gracies als diners que son un substitutiu del valor que representen i a més es poden fraccionar en unitats inferiors augmenten les possibilitats dels intercanvis comercials.
Els que superen la quarantena recordaran el que figurava escrit als antics bitllets de mil pessetes. «EL BANCO DE ESPAÑA pagará al portador 1000 pts.» En els bitllets actuals ha desaparegut la frase «pagará al portador». Abans, la moneda en circulació era un substitutiu del or depositat al Banc de Espanya i que avalava el seu valor. Hui en dia, els diners s’avalen a ells mateixos gracies a la fe que totes les persones tenim en la idea de que els diners realment valen allò que diuen que valen. El sistema capitalista ha passat a ser un sistema fiduciari, es a dir sustentat per la fe. El sistema funciona per-que tots pensem que els diners que figuren en els nostres extractes bancaris existeixen malgrat que això es mentida. Eixos diners no existeixen per-que els han tornat a donar a la gent varies voltes per a que puguen comprar cotxes, cases… i ja els tornaran quan, en el futur tinguen més diners i puguen tornar-los. Es clar, mentres tots tinga’m fe en que els diners els tornarem algun dia, tot funciona i seguim creixent. Per tant, podem dir que la actual crisis no es una crisis
econòmica sinó una crisis de fe.
Per tant, per a solucionar la crisis, jo propose que adoptem el model d’aquells que més saben en qüestió de mantindre la fe: els capellans!!
Seguint el model catòlic, les mesures a adoptar per tal de resoldre la crisis serien estes:
– Nombrar un Papa del Euro, fins ara, l’únic Papa que tenim es Papandreu i més val no pensar en ell.
– Adaptar el miracle de la «Santisima Trinidad» a la economia i tindre fe cega en ell. La política, la banca i les grans corporacions son tres en un al mateix temps.
– Convocar a tots els grans financers a acampades per tal de fer exercicis espirituals i de convivència.
– Al igual que en la jerarquia eclesiàstica, hi hauria que impedir a totes les dones L’accés a llocs de decisió en les institucions financeres.
Tracta’n-se d’una crisis de fe, tots sabem, que les dones son desconfiades per naturalesa i ara, el que necessitem es fe i confiança. Angela Merkel tendria que dimitir!
– Instaurar el sistema de la confessió i la absolució mentre el penediment siga sincer. De esta manera els especuladors podran seguir especular sense por a l’infern.
– Establir una «casilla» en la declaració per tal de poder marcar-la i que els nostres impostos es dediquen a rescatar la banca i no per finançar recursos socials.
Si penseu alguna mesura més, envieu-me-la i omplirem una llista per tal de enviar-la al FMI. Mentres tant… que el nostre senyor ens pille confessats!!!
http://www.facebook.com/notes/octavi-masi%C3%A0/reflexions-al-voltant-de-la-crisis-econ%C3%B2mica-des-de-la-ignor%C3%A0ncia/10150328588625101
Más sobre economía y crisis en Tortuga: