As’ad AbuKhalil
Això no és cap revolució. Això no és ni tan sols un aixecament popular. Aquesta és una revolució perduda. Qui sinó l’OTAN podia convertir un aixecament popular amb potencial revolucionari en un moviment polític reaccionari titella encapçalat per l’ex lloctinents de Gaddafi? Qui sinó l’OTAN podia esclafar les accions revolucionàries concretes dels joves àrabs? Els somnis d’aquells que esperaven un veritable moment revolucionari en la caiguda de tot el model grotesc de govern de Jamahiriyyah, van ser trepitjats a per les botes de les forces especials franceses i britàniques.
Hi va haver el valent poble de Líbia actuant pel seu compte per alliberar-se dels grillons de la tirania de Gaddafi abans que forces sinistres amb nostàlgia colonial hi interferissin. Les mateixes forces occidentals que abans estaven profundament enamorades de Gaddafi. El president de la «llibertat», George W. Bush, va ser paradoxalment -la paradoxa és retòrica només- el president dels EUA que es va guanyar l’honor de normalitzar les relacions entre el dictador libi i les potències occidentals. Un príncep saudita, el famós Bandar Bin Sultan, havia ajudat a Líbia a trobar-se amb els països occidentals.
Com pot ser una revolució, quan és l’OTAN qui la comanda? Si Egipte i Tunísia no es pot dir que constituïssin una veritable «revolució» en el sentit marxista, aquella en la qual els poders polítics i les elits socials són desmantellats, la situació de Líbia no arriba ni de molt lluny a aquest criteri.
Liberals i conservadors (i ex esquerrans) que pronuncien OTAN i «revolució» en la mateixa frase no semblen adonar-se’n gaire. Però no és la primera vegada que es troben per beneir una altra intervenció militar occidental. Hillary Clinton va passar -en qüestió de setmanes, de fet- de tenir una reunió amb el cap de la policia secreta de Líbia, Mu`Tasim -un dels fills de Gaddafi-, a comptar les violacions dels drets humans del règim, i recordar al món la seva brutal naturalesa. Obama va fer el mateix. Tots dos van fer aquest canvi sobtat perquè tenen un menyspreu absolut per les audiències àrabs. Realment no crec que els àrabs són prou intel•ligents com per notar o recordar les seves postures recents de setmanes enrere, quan es van abraçar al dictador.
El poble libi mereix felicitacions per l’enderrocament d’un dictador, però també es mereix una advertència d’un risc ben real: que la nova Líbia no pugui complir amb les promeses de llibertat i prosperitat. Les companyies petrolieres occidentals estan lluitant per aconseguir un equilibri en la nova Líbia, igual que van competir per guanyar-se el favor del règim Gaddafi. El Consell de Transició de Líbia no augura res de bo: és encapçalada pel ministre de Justícia de Gaddafi i el seu segon al comandament és l’antic mentor ni més ni menys que el mateix fill de Gaddafi, Saif Al-Islam. L’era de Gaddafi pot haver acabat, però amb el control de l’OTAN, és probable que el nou líder de Líbia sigui una altre Hamid Karzai o un titella encara més compatible amb les potències occidentals. Mustafa Abd al-Jalil serà el líder més feble que els de qualsevol país de l’Orient Mitjà, amb l’OTAN controlant el poder, la veritat és que Líbia no serà lliure. I quan això succeeixi, el poble libi haurà d’aixecar-se de nou, aquesta vegada contra les forces externes de les potències colonials, i en contra de les ideologies reaccionàries que el govern libi nou comportarà.
As’ad AbuKhalil (Tir, Líban, 1960) és professor de la Universitat Estatal de Califòrnia. Autor del blog Angry Arab. Article publicat al diari Al-Akhbar el passat mes d’agost. Traducció de La Fàbrica.
http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=643&Itemid=1