Mes baix, en català
En la Asamblea Nacional Catalana hay diferentes sectoriales y grupos de reflexión que tratan de dibujar cómo sería un hipotético nuevo estado catalán. Dentro de todas estas resulta sorprendente que haya una sectorial de defensa donde se acumulan documentos militaristas que tratan de justificar la necesidad de un ejército catalán. Incluso se han atrevido recientemente a proponer el armamento, el número de soldados de su ejército catalán y el coste que tendría.
Entre otras justificaciones dicen que debemos tener un ejército porque todos los estados del mundo ya lo tienen, siguiendo la misma lógica, habrá que tener también cuerpos que torturen, o repriman la población, normativas electorales antidemocráticas, políticas que promueven la desigualdad, políticas económicas que generan pobreza, corrupción, … No, no necesitamos copiar todo de otros estados.
Por otra parte, proponen que haya una industria militar, que debemos saber que viviría principalmente de los pedidos del ejército catalán, y que la inversión militar genera empleo. Es cierto, si quieres tener un ejército, todos los soldados y mandos tendrán un trabajo y en la industria de armas también habría puestos de trabajo, pero no dicen que todo esto se tendría que pagar con dinero público, con nuestros impuestos. ¿Es esto productivo? Parece que no demasiado. También argumentan que de la inversión militar nos beneficiaremos todos, porque los fabricantes de armas cuando investigan hacen investigación que de vez en cuando tiene aplicaciones civiles. Pero, ¿no sería mejor invertir en una I+D que directamente se dedique a investigar en lo civil, que no en un I+D militar que invente nuevos armamentos que de rebote pueden ver aplicada su investigación en aspectos civiles?
Después nos hablan de los intereses a los que debe servir un ejército, pero tratan solo de pasada lo más importante, las amenazas a la seguridad de Cataluña. Porque el inicio de toda política de defensa y seguridad es hacer frente a las amenazas de un pueblo, país o territorio. ¿Cuáles son las de Cataluña? ¿Hay algún riesgo de perder el control territorial? Al norte se encuentra Francia, que parece que no tenga la intención de expandir su territorio hacia el sur; al oeste y al sur estaría España, que si bien tiene algunos militares jubilados con ganas de jaleo, no parece que llegado el momento de una separación quiera invadir militarmente Cataluña, entre otras cosas porque en el seno de la UE no dejarán que esto suceda. Al este, finalmente, está el mar, y más allá Francia y España de nuevo e Italia, que no es sospechosa de querer hacer una ofensiva hacia Cataluña desde Cerdeña. Además, Cataluña nunca podría tener un ejército que pudiera ganar en un enfrentamiento con España, Francia o Italia, así que el argumento de la disuasión no se sostiene de ninguna de las maneras. Hay que decir que en España es mucho más vendible la inverosímil amenaza de los que quieren recuperar Al-Andalus. Digo inverosímil porque si desde el Magreb u Oriente Próximo hubiera una amenaza militar, no los venderíamos cada año, nosotros y los aliados OTAN y UE, ingentes cantidades de armas. Pero la amenaza de Al-Andalus en Cataluña no cuela. Así que amenazas que necesiten de una respuesta militar no hay, y si se hacen las cosas medianamente bien, no debe haber en un futuro. El mundo actual, afortunadamente, utiliza mecanismos para prevenir y resolver los conflictos mucho más efectivos que los militares. Invertir en ellos es la mejor manera de defendernos de cualquier amenaza.
Pero el argumento de los intereses que utilizan para justificar un ejército sí que es más real. De hecho la OTAN acepta en su Nuevo Concepto Estratégico, que como no hay amenazas a la seguridad en el territorio de sus estados miembros, que requieran una respuesta militar, los ejércitos deben ocuparse de velar por los intereses estratégicos (energéticos y económicos). Quede dicho que la amenaza a la seguridad de los estados miembros de la OTAN es principalmente la amenaza que supone la OTAN hacia los demás, que ha generado hasta ahora odio, rencor y espíritu de venganza, plasmados en tres atentados terroristas en los países protagonistas de la foto de los Azores, que supuso el disparo de salida de la invasión de Irak. La OTAN es la única que invade otros países y bombardea más allá de sus fronteras. Esto es lo que nos debe preocupar.
Así pues, el ejército catalán debería servir, según la sectorial de defensa de la ANC, para favorecer los intereses vitales, estratégicos (incluyen económicos) y periféricos (se refieren a misiones de paz y ayuda humanitaria). Pero no dicen que los intereses vitales no los garantiza el ejército, sino las políticas públicas y un verdadero estado de derecho. ¿Es tarea del gobierno pagar y enviar un ejército a proteger los intereses económicos de las transnacionales catalanas? Nos saldría un poco caro y sería injusto con el resto de empresas. Finalmente, se agradece el detalle de incluir el mantenimiento de la paz y el trabajo humanitario en la lista de intereses de un país, pero evidentemente no es con armas como se promueve la paz o se ayuda a los más necesitados, ya tenemos ONG que esto lo hacen mejor y más barato que los ejércitos.
En fin, todo junto es un despropósito. Si la ANC quiere tener el apoyo de la mayoría de la población catalana, debería vigilar cuáles son sus socios de viaje. El pueblo catalán no quiere un nuevo estado militarista, que vaya de la mano de la OTAN sembrando el caos allí donde pone el pie. El pueblo catalán quiere algo nuevo, una nueva visión de la seguridad, quiere ser un ejemplo para el mundo, que puede ayudar de manera muy relevante a un cambio de paradigma en la gestión de la seguridad, y pasar de la defensa militar a la seguridad humana, de la cultura de la violencia a la cultura de la paz.
http://www.centredelas.org/index.php?option=com_content&view=article&id=1179:no-necesitamos-un-ejercito&catid=35:seguretat-i-defensa&Itemid=65&lang=es
No ens cal un exèrcit
A l’Assemblea Nacional Catalana hi ha diferents sectorials i grups de reflexió que tracten de dibuixar com seria un hipotètic nou estat català. Dins de totes aquestes resulta sorprenent que hi ha una sectorial de defensa on s’acumulen documents militaristes que tracten de justificar la necessitat d’un exèrcit català. Fins i tot s’han atrevit recentment a proposar l’armament, el nombre de soldats del seu exèrcit català i el cost que tindria.
Entre d’altres justificacions diuen que hem de tenir un exèrcit perquè tots els estats del món ja el tenen, seguin la mateixa lògica, caldrà tenir també cossos que torturin, o reprimeixin la població, normatives electorals antidemocràtiques, polítiques que promouen la desigualtat, polítiques econòmiques que generen pobresa, corrupció,…No, no ens cal copiar-ho tot d’altres estats.
Per altra banda, proposen que hi hagi una indústria militar, que hem de saber que viuria principalment de les comandes de l’exèrcit català, i que la inversió militar genera ocupació. És cert, si vols tenir un exèrcit, tots els soldats i comandaments tindran una feina i a la industria d’armes hi hauria també llocs de treball, però no diuen que tot això, s’hauria de pagar amb diners públics, amb els nostres impostos. És això productiu? Sembla que no massa. També argumenta que de la inversió militar ens beneficiarem tots, perquè els fabricants d’armes quan investiguen fan recerca que de tant en tant té aplicacions civils. Però, no seria millor invertir en una R+D que directament es dediqui a investigar en allò civil, que no en un R+D militar que s’inventi nous armaments que de rebot poden veure aplicada la seva recerca en aspectes civils?
Després ens parlen dels interessos als que ha de servir un exèrcit, però tracten només de passada el més important, les amenaces a la seguretat de Catalunya. Perquè l’inici de tota política de defensa y seguretat és fer front a les amenaces d’un poble, país o territori. Quines són les de Catalunya? Hi ha algun risc de perdre el control territorial? Al nord hi ha França (UE), que sembla que no tingui la intenció d’expandir el seu territori cap al sud; a l’oest i al Sud hi hauria Espanya, que si bé té alguns militars jubilats amb ganes de gresca, no sembla que arribat el moment d’una separació vulgui envair militarment Catalunya, entre d’altres coses perquè al si de la UE no deixaran que això passi. A l’est, finalment, hi ha el mar, i més enllà França i Espanya un altre cop i Itàlia, que no és sospitosa de voler fer una ofensiva cap a Catalunya des de Sardenya. A més, Catalunya mai podria tenir un exèrcit que pogués guanyar en un enfrontament amb Espanya, França o Itàlia, així que l’argument de la dissuasió no es sosté de cap de les maneres. Cal dir que a Espanya és molt més vendible l’inversemblant amenaça dels que volen recuperar l’Al-Andalus. Dic inversemblant perquè si des del Magrib o el Pròxim Orient hi hagués una amenaça militar, no els hi vendríem cada any, nosaltres i els aliats OTAN i UE, ingents quantitats d’armes. Però l’amenaça de l’Al-Andalús a Catalunya no cola. Així que amenaces que necessitin d’una resposta militar no n’hi ha, i si es fan les coses mitjanament bé, no ha d’haver-hi en un futur. El món actual, afortunadament, utilitza mecanismes per prevenir i resoldre els conflictes molt més efectius que els militars. Invertir en ells és la millor manera de defendre’ns de qualsevol amenaça.
Però l’argument dels interessos que utiltizen per justificar un exèrcit sí que és més real. De fet l’OTAN accepta al seu Nou Concepte Estratègic, que com que no hi ha amenaces a la seguretat al territori dels seus estats membres que requereixin una resposta militar, els exèrcits han d’ocupar-se de vetllar pels interessos estratègics (energètics i econòmics). Quedi dit que l’amenaça a la seguretat dels estats membres de l’OTAN és principalment l’amenaça que suposa l’OTAN cap els demés, que ha generat fins ara odi, rancúnia i esperit de venjança, plasmats en tres atemptats terroristes als països protagonistes de la foto dels Açores que va suposar el tret de sortida de la invasió d’Irak. L’OTAN és l’única que envaeix altres països i bombardeja més enllà de les seves fronteres. Això és el que ens ha de preocupar.
Així doncs, l’exèrcit català hauria de servir, segons la sectorial de defensa de l’ANC, per afavorir els interessos vitals, estratègics (inclouen econòmics) i perifèrics (es refereixen a missions de pau i ajut humanitari). Però no diuen que els interessos vitals no els garanteix l’exèrcit, sinó les polítiques públiques i un veritable estat de dret. És tasca del govern pagar i enviar un exèrcit a protegir els interessos econòmics de les transnacionals catalanes? Ens sortiria una mica car i seria injust amb la resta d’empreses. Finalment, s’agraeix el detall d’incloure el manteniment de la pau i el treball humanitari en la llista d’interessos d’un país, però evidentment no és amb armes com es promou la pau o s’ajuda els més necessitats, ja tenim ONG que això ho fan més bé i més barat que els exèrcits.
En fi, tot plegat és un despropòsit. Si l’ANC vol tenir el suport de la majoria de la població catalana, hauria de vigilar quins són els seus socis de viatge. El poble català no vol un nou estat militarista, que vagi de la ma de l’OTAN sembrant el caos allà on posa el peu. El poble català vol alguna cosa nova, una visió nova de la seguretat, vol ser un exemple per al món, que pot ajudar de manera molt rellevant a un canvi de paradigma en la gestió de la seguretat, i passar de la defensa militar a la seguretat humana, de la cultura de la violència a la cultura de la pau.
http://www.centredelas.org/index.php?option=com_content&view=article&id=1179:no-necesitamos-un-ejercito&catid=35:seguretat-i-defensa&Itemid=65&lang=ca