Antoni Biosca. Alacant.
La Universitat de Girona va organitzar aquest estiu un curs de cuina, literatura i viatges, tutoritzat per Xavier Renedo. Un dels temes tractats van ser les llegendes irlandeses i la literatura oral gaèlica. Antoni Biosca ens acosta les peripècies de Sant Brandà.
Saint Braendan i les llegendes gaéliques.
Durant l’Edat Mitjana la mar era un lloc misteriós ple de perills que amagava monstres terribles i terres misterioses on tot era diferent. Però aquest misteri permetia també poder ubicar allà llocs fantàstics amagats per la boira marina, terres que podien decorar-se amb els temors i les aspiracions de la imaginació de les gents medievals. La mar pot ser tranquil·la a uns llocs i terrible a altres. Si hi ha un lloc a Europa on la força de la mar pot atemorir els més valents, aquest lloc és Irlanda. Només cal recordar les imatges de Man of Aran, de Robert J. Flaherty, per a sentir admiració pels que s’atreveixen a salpar entre eixes ones.
Nauigatio sancti Brendani és una obra escrita en llatí que té com a protagonista Sant Brandà, o Breandan en gaèlic. Aquest text del segle VIII-IX és probablement la versió llatina d’una narració popular irlandesa anterior. És, per tant, una joia que ha conservat una part de la rica literatura oral gaèlica. El llatí de la Nauigatio és senzill i rudimentari, però açò no va impedir que l’obra es convertira ràpidament en un text d’èxit, com demostra el centenar de manuscrits conservats a diferents llocs d’Europa.
L’èxit de la Nauigatio prové en part de la combinació d’elements fantàstics i religiosos, ja que no deixa de ser una espècie de peregrinació per la mar cap a la terra de Promissió. Sant Brendà rep informació sobre l’existència d’una illa que era la Terra Promesa dels sants, i decideix navegar cap a allà amb la companyia de disset deixebles religiosos com ell. El viatge, com podem imaginar, no era gens fàcil, i, com si es tractara d’una Odissea per l’Atlàntic, per cada lloc per on passen hi ha una nova aventura. El llistat de llocs visitats és sorprenent: una illa plena d’ovelles, el paradís de les aus, una illa amb una font on qui bevia es quedava dormit, l’illa dels anacoretes, una illa on troben al propi Judes, i molts llocs més. Finalment, enmig de la boira, troben la Terra repromissionis sanctorum, l’illa de Promissió dels sants, on els arbres donen fruits saborosos i la natura és miraculosament amable. A aquesta terra Brendà i els seus companys poden gaudir del merescut premi a les fatigues que han sofert durant un viatge tan llarg. Finalment, un àngel missatger els ordena tornar a casa, on narren les meravelles que han conegut i ens fan arribar així als lectors d’ahir i hui. Poc després morirà Brendà.
El viatge dels monjos irlandesos durarà no pocs anys i patiran durs moments de fatiga i terror. Són especialment difícils els moments en què els monjos poden contemplar des de la seua nau les lluites terribles de monstres marítims o aeris, un poc com al Viatge al centre de la Terra de Verne. Altre moment d’especial por és quan la calma de les aigües permet als monjos contemplar el fons de la mar i, per a la seua sorpresa, comproven que està ple de monstres terribles que no s’han adonat de la presència de la nau. Suposem que amb un silenci supí, els monjos van allunyar-se poc a poc d’aquell lloc.
En ocasions la descripció dels paisatges fantàstics deixen entreveure llocs naturals que sí existeixen, possiblement perquè les observacions de mariners irlandesos s’havien introduït en la literatura oral gaèlica. Un dels capítols més coneguts és aquell en que els monjos intenten cuinar sobre una illa que, de sobte, es posa en moviment. Evidentment es tracta d’una balena. Una escena així només pot procedir de la impressió que produeix observar la grandària del cetaci, grandària que la imaginació medieval converteix en la grandària d’una illa. Aquesta escena és la que sol aparèixer amb més freqüència a les il·luminacions i imatges de la Nauigatio.
Altres escenes són igualment significatives. A una d’elles, els monjos troben enmig de l’oceà una església bellíssima, com mai n’havien vist cap. La magnitud de l’església permet els monjos entrar-hi amb la seua nau, i poden contemplar una cimentació sòlida i transparent que arriba ben dins les aigües. Una escena així només pot evocar la impressió que haurien tingut uns mariners irlandesos després de contemplar per primera vegada un iceberg isolat.
Altra escena curiosa fa referència a una illa plena de dimonis que llancen boles de foc contra la nau. Els monjos poden fugir de l’illa amb molta dificultat, però un d’ells que havia baixat imprudentment a terra per a explorar-la va ser capturat pels dimonis. Quan els atemorits monjos van poder allunyar-se prou de l’illa, van poder contemplar que des del cim eixien flames que queien sobre la pròpia muntanya i tota l’illa semblava una foguera. La imatge és clarament la d’una illa volcànica. Sant Brendà havia arribat probablement a Islàndia o, qui sap, a les Canàries. La llegenda de l’illa de San Borondón, que apareix i desapareix de forma màgica, mostra que a les Canàries es coneixia bé la narració.
El text de la Nauigatio sancti Brendani ha sigut publicat en nombroses ocasions. Hi ha una versió on-line feta per Guy Vincent a partir del còdex 14 de la Biblioteca Municipal d’Alençon a aquest enllaç.
Font: http://www.nuvol.com/noticies/sant-branda-un-mariner-sobre-locea-de-la-fantasia/