TRANSFORMAR PER A LA VIDA
La naturalesa és una font contínua de sorpresa, una lluita colossal entre forces atzaroses o violentes lleis sense voluntat.
Sota la placidesa d’aquests paisatges que ens serveixen de refugi roman subjacent el vigor incontrolable, la càlida passió d’un planeta que encara no coneixem; sobre ells, la potència en petites dosis d’un infern al voltant del qual girem.
Totes les platges, boscos, glaceres, illes, roquerars o deserts que coneixem no són més que el fruit de la relació de forces entre el nostre planeta i l’estrela que l’alimenta.
La radiació solar, l’aigua, el magma, l’aire…, tots ells modelen, amb brusquetat o esperit pertinaç, la superfície del nostre món. Un segle després, els penya-segats que va pintar Monet a Étretat no són els mateixos.
L’ordre natural és, en definitiva, inestable i plàstic: una cosa sense sentit i variable que solament cobra valor per com afecta a la vida. L’escarpada roca, masteler de la rapaç; el sòl, bressol de l’arbre o el terratrèmol, tomba del pobre, no són fenòmens aliens ni al nostre planeta, ni a la nostra terra, ni a la nostra serra. I, a més, sense rapaç, arbre o pobre no són més que matèria que ni es crea ni es destrueix: solament es transforma.
Però la nostra relació amb la naturalesa no és solament passiva. Sempre hem buscat en ella el nostre pa. Des del neolític, fins i tot de forma planificada. I així l’ésser humà ha habitat aquesta serra, l’ha cultivada, ha construït pous de neu en ella; en definitiva, l’ha transformada dotant-la del valor de la vida.
El nostre poder de transformació de la matèria cada vegada és major: des de la revolució industrial ha arribat a cotes que mai havíem imaginat. Els nostres peus ja no acaricien sòl fèrtil, el smog ennuvola l’horitzó i Londres queda molt a prop. Pensem que ja ho hem aconseguit: ens hem desprès de la naturalesa. I cada vegada queda més lluny.
Però pensem’ho bé. Hem fabricat telers, bombes d’aigua, telèfons mòbils, ferrocarrils, ordinadors que juguen als escacs millor que Kasparov i robots de cuina. I avions, míssils i radars militars. Res de nou sobre la superfície de la terra: matèria que ni es crea ni es destrueix, matèria que solament es transforma.
No som més que una mosca en una baralla entre dos titans: el Sol i la Terra. I el resultat d’aquesta lluita, amb o sense la nostra participació, està clar: el relleu del nostre planeta acabarà arrasat. No podem fer res.
Però mentrestant, deixem de vanagloriar-nos dels nostres assoliments quantitatius. Si alguna cosa original podem aportar a aquest procés transformador és el seu sentit: el seu significat en relació amb la vida.
Solament podem transformar per a la vida o el seu inrevés: la mort. I la decisió és nostra. El després serà irremeiable, però el durant està en les nostres mans: és la nostra responsabilitat.
No hi ha escapatòria. Com a persones i com a espècie hem d’optar entre les terrasses, pous de neu i llars que poblen les serres o entre els radars i fusells que les colonitzen
La nostra postura està clara: transformem per a la vida.
NO A LA MILITARITZACIÓ DE L’AITANA
