A propòsit de «El pensament polític de Salvador Seguí», de Xavier Díez. Barcelona: Virus Editorial, 2016.
És bonic això que et recomanen i et deixen llibres. A pesar de, o precisament pel fet que ens ‘adoctrinen’ en la línea d’aquell qui ens el deixa. Els llibres, és clar, formen el nostre univers mental. I la ment és la directora del nostre cos i de la nostra vida.
En qualsevol cas, el fet que ara vullc remarcar és que, llegint les descripcions de la Barcelona ‘pistolera’, la dels anys posteriors a la Guerra Gran, no deixa de sorprendre’m, agradablement, que el país que fou cau de tres guerres carlines i la ciutat que l’encapçalava han abandonat les vies d’acció política violenta per unes altres bastant diferents.
No deixa de ser significatiu que, allà pel 1909, la famosa revolució anarquista, altrament coneguda com a ‘setmana tràgica’, fos venuda a la resta d’Espanya com una revolta independentista. Així, sembla, el govern amagava la causa veritable del descontrol als carrers de Barcelona (la guerra del Marroc) i justificava l’enviament de tropes per a la repressió (una vegada més, per cert, sembla que arribaven des de València). Ens sona aquesta música? Atiar el foc contra l’independentisme (en aquest cas de forma fraudulenta)?
La història, però, com la vida, té moltes voltes i la bona qüestió és que en els anys previs a la dictadura de Primo de Rivera la burgesia catalana, catalanista o no, va pactar amb els aparells de l’estat una repressió brutal del sindicalisme mitjançant la formació d’un sindicat groc i l’acció de pistolers que restaven impunes.
Això va provocar un clima de desesperança, de malfiança i d’odis que foren la brasa sobre la que es va coure el conflicte civil dels anys 1930.
Han passat molts anys i panys i avui també s’ha instal·lat un clima de recel i de malfiança, en aquest cas al voltant dels projectes nacionals espanyol i català. Tot i això, els dirigents polítics catalans semblen tenir prou clar que cal no incitar a les accions violentes. La cultura de la violència, afortunadament, ‘no està ben vista’, no és l’estratègia més adient i, al capdavall, hi ha esperançà en una solució del conflicte que no passe per les armes i per l’eliminació o l’humiliació de l’adversari.
Les darreres eleccions han aportat un punt de ‘pacificació’ del clima. Han allunyat l’espectativa de la via expeditiva de suspendre la Generalitat de Catalunya i fan viables acostaments, convivències i ‘conllevàncies’. Que així siga, malgrat tots els malgrats.
https://jesuseduard.blogspot.com/2019/05/de-la-rosa-de-foc-lindependentisme-no.html