Des de fa dècades observe com estudiosos locals o forans, polítics municipals i protagonistes majors o menors de la vida pública fan servir en els seus discursos, escrits o declaracions els noms dels horts de palmeres d’Elx. Així, parlen de l’hort dels Pontos, del Monjo, del Sol o del Bon Lladre. És una cosa que em crida l’atenció perquè l’ús que fan d’aquesta toponímia indueix a pensar que es tracta d’un nomenclàtor establert en conjunt de forma oficial des d’antic, com els noms dels carrers de viles i ciutats que començaren a fixar-se (certament, amb nombrosos afegits i canvis posteriors) entre els segles XVIII i XIX com un dels mecanismes adoptats per la burgesia per a definir i construir -amb aparença de creació més o menys ex-novo- la «seua» ciutat.
Tanmateix, això és inexacte ja que aquesta toponímia no té res d’oficial i poc d’antic; són uns noms de caràcter popular relativament recents, generalment derivats del nom o malnom del propietari de la finca o d’algun detall concret; no hi ha tampoc estudis monogràfics de camp ni d’arxiu que ens informen, amb una metodologia científica, de les peculiaritats. Certament, hi ha noms (d’horts, de llocs, de camins o de rodals) que es troben en documents medievals (Saoní, Real o Santa Llúcia), sis-centistes (en Joan, Clero), set-centistes (Sant Francesc, Català, Xocolater, Traspalacio, Tafulles) o vuit-centistes (Creu, Sol, Motxo); n’hi ha vinculats a noms de famílies (Malla, Travalon), a la filla (Rosari) o al malnom (Motxo, Monjo) del propietari. De vegades porten l’article determinat (del Monjo, dels Pontos), de vegades, no (de Malla, de Motxo, de Travalon). A més, la pèrdua lingüística que patim des de fa un segle i les invencions i fantasies que tant agraden als d’Elx fa que el tema estiga envoltat per una nebulosa de falsedats, inexactituds i errors.
A més de les notícies esparses que es troben als arxius i a l’escassa cultura popular que puga restar encara viva, la base per als noms dels horts de palmeres immediats a la ciutat d’Elx que fem sevir és un plànol de l’Oficina Tècnica Municipal del 1981 (689 × 866 mm, llapis i tinta xinesa negra sobre paper vegetal) on s’arrepleguen més de cent noms vius aleshores en el saber popular, en ocasions, dos o tres noms diferents per a un mateix hort.
Deixeu-me recordar les circumstancies que l’originaren. El 3 d’abril del 1979 celebràrem a l’Estat espanyol les primeres eleccions municipals del postfranquisme. És sabut que els socialistes, a Elx com per tot arreu, guanyaren d’una forma abassegadora; i un dels objectius del PSOE d’aleshores fou distanciar-se dels governs franquistes precedents; així, als anys vuitanta hi hagueren canvis significatius als municipis espanyols. A Elx, encara que amb titubeigs i reculades, s’abandonà el projecte de construir una autopista per l’antic traçat de les vies del tren i s’alçà l’esplèndida Avinguda de la Llibertat (que els neofranquistes d’ara, per cert, volen «remodelar», val a dir, destruir).
Jo entrí a treballar a l’Ajuntament com arquitecte al desembre del 1980; per tant, vaig viure moltes de les coses que explique. A Elx, el segon franquisme, amb Vicente Quiles Fuentes (1926-2008) d’alcalde (1966-1979; des del 1958 ja era regidor), vingué marcat pel desmantellament de l’Oficina Tècnica Municipal, una mesura necessària per a poder controlar directament l’urbanisme, amb mà de ferro i amb una ideologia falangista que contenia, tanmateix, una gran preocupació per la ciutat.
Els dos arquitectes de l’Ajuntament ja no hi eren: Antonio Serrano Peral (1907-1968) havia mort tràgicament i Santiago Pérez Aracil (1906-1980) havia estat jubilat anticipadament. Els edificis oficials eren projectats, majoritàriament, per Antonio Serrano Bru (n. 1940) que havia heretat l’important estudi privat de son pare i que, gràcies a les seues habilitats gràfiques i a la confiança de l’alcalde i de la burgesia industrial elxana, fou artífex de la millor arquitectura projectada a Elx aquells anys.
Les obres municipals passaren a ser controlades per un capatàs d’obres, Paco Guilabert Gonzálvez (1922-2011), cap d’una dinastia d’encarregats i avi de l’irreductible José Claudio que sembla haver heretat del iaio l’ímpetu gestor i edilici. Les tasques gràfiques les feia un delineant, Paquito (Francisco Pérez Sánchez), habilíssim dibuixant que havia treballat amb els dos arquitectes municipals desapareguts i que controlava els ressorts interns de la casa. Hi havia encara més delineants, aparelladors, pèrits i un enginyer industrial (Pedro Alemañ Amorós). Així les coses, per a informar llicències, l’alcalde contractà «honoràriament» l’arquitecta Pilar Amorós Pérez (1940-2020), companya de Serrano Bru a l’Escola d’Arquitectura de Madrid, segons Ella perquè essent dona no seria subornada tan fàcilment com els homes. I com a contractada, Pilar informava llicències en un despatx vora l’alcaldia fins que Quiles li va traure la plaça cap al 1978, poc abans de les eleccions del 1979. Arribat Ramon Pastor Castells (1923-1999) al silló d’alcalde (i els 26 regidors nous de trinca, ja de diversos colors polítics, a les respectives poltrones, ara amb sou inclòs), Pilar s’erigí en Arquitecto Jefe (com havia estat, deia, Pérez Aracil) i un dels seus empenys, plenament reeixit, fou la reconstrucció de l’Oficina Tècnica Municipal.
Jo vaig ser el primer arquitecte municipal de l’etapa democràtica; el 1981 vingué Manuel Lacarte Monreal (1947-2021) i el 1990, Julio Sagasta Sansano (n. 1962); n’arribaren molts més, d’arquitectes, aparelladors, enginyers, pèrits i delineants: la gestió de personal d’aquells primers anys vuitanta possibilità un funcionament de l’Ajuntament molt diferent del període tardofranquista. Una novetat significativa que tinguérem el 1980, gràcies a Pilar i al topògraf Elicio Mora, fou un alçament cartogràfic aeri de tot el municipi a escala 1/5.000 que ens permeté controlar millor llicències, infraccions i actuacions territorials i urbanes. Quan vam veure aquella col·lecció de plànols, amb una definició magnífica i un detall increïble, li proposí a Pilar l’elaboració d’un document amb els noms i els límits dels horts. Li semblà bé i en pocs mesos enllestírem la feina. Paquito féu el treball de camp (que vam donar per bo: jo en sabia poc, de toponímia i Ella, res), jo vaig revisar l’ortografia, mon pare (que en sabia tantíssim de palmeres) repassà el llistat i el delineant Joan Pascual i Rodríguez (n. 1956), un dibuixant meravellós que Paquito tenia com a hereu espiritual, féu la delineació i retolació. Amb l’adveniment de la informàtica, aquell document s’integrà en l’Arxiu Històric Municipal, però abans, Pablo Alonso Martín, delineant del Departament de Topografia, en féu un escanejat d’alta resolució que es pot trobar a la xarxa. Valga pel que valga, ara que la meua vida es composa bàsicament de records i paraules, deixe testimoni de la gènesi d’aquell plànol que, malgrat haver esdevingut canònic, manca d’autoria reconeguda.
Font: https://www.informacion.es/opinion/2025/07/07/nom-dels-horts-119463249.html?utm_term=Autofeed&utm_medium=Social&utm_source=Facebook#Echobox=1751915778