Arcadi Oliveres i Pere Ortega acaben de publicar «El militarismo en España», una actualització del balanç del cicle armamentista a Espanya.
Jordi Garrell. Ateneu
Quan parles amb l’Arcadi Oliveres i t’explica quatre coses tens la sensació que estaves a les fosques i que, de sobte, algú ha encès un llum. I és que l’Arcadi és un expert en l’anàlisi de la situació del món. L’excés d’informació a la qual sovint es diu que estem exposats no és un problema per a aquesta ment lúcida i clarivident; ell sap com agafar una notícia, llegir-la entre línies, trobar-li les connexions invisibles amb les altres notícies, i aleshores explicar-te una visió del món que queda molt lluny del núvol de pols que sovint són les notícies, per a la gran majoria de nosaltres, simples mortals.
Ara, amb motiu de la recent actualització del llibre El ciclo armamentista español (1989-1999), apareix la seva nova versió, El militarismo en España, d’Arcadi Oliveres i Pere Ortega, que plasma sobre el paper un balanç del cicle armamentista espanyol fins a la data. El llibre va ser presentat a Sant Cugat el passat 26 d’octubre a la llibreria Mythos.
Arcadi Oliveres és professor d’Economia Aplicada a la UAB, president de Justícia i Pau i investigador en temes de pau desarmament del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Pere Ortega és llicenciat en història i investigador en temes de pau, desarmament i economia de la defensa. També és coautor de Noviolencia y transformación social i El ciclo armamentista español. Una panoràmica crítica (1989-1999).
ENTREVISTA ARCADI OLIVERES
Quin és el principal missatge del llibre?
És la reiteració del missatge que donava el llibre que vam treure fa set anys, El ciclo armamentista en España, del qual aquest és una actualització, una posada al dia de les dades i, evidentment, una innovació de les qüestions que han anat sortint durant aquests anys. Aleshores i ara, el que volíem era el mateix: denunciar les enormes dosis de militarisme que hi ha a l’estat espanyol, malgrat que hi ha una percepció equivocada de què aquí vam passar una Dictadura Militar, que va arribar la democràcia i que l’exèrcit avui dia està tancat a les casernes i no atabala gaire; i nosaltres el que diem és que, primer, Espanya s’ha inserit des del punt de vista militar en unes estructures internacionals, fonamentalment les de l’OTAN, però també tractant amb els Estats Units, i també estructures europees que són absolutament imperialistes i el que volen és dominar la resta del món, tant políticament com sobretot per garantir abastiments econòmics, i aleshores no hi ha escrúpols en anar a l’Afganistan o a qualsevol lloc, i aquesta postura no ens agrada. La segona cosa és denunciar la innecessària sobredimensió de l’exèrcit espanyol, que té molta és gent de la que faria falta. Per nosaltres no faria falta cap, però admetent que algú digui que n’hi ha d’haver, doncs no cal que n’hi hagi en tanta quantitat.
També volem desmitificar tot això que té tanta bona premsa avui dia i que són les accions humanitàries, o dites humanitàries, demostrant que ho són molt poques vegades; queixar-nos de la despesa militar espanyola, que és extraordinàriament gran; després, també denunciem el comerç d’armes; posem en evidència que la investigació científica, que és escassa a l’estat espanyol, una part es perd en investigació de caràcter militar; i també, per què no, doncs donar una mica d’esperança mitjançant el llibre, explicant que hi ha moviments pacifistes, socials, moviments que intenten contrapesar una mica aquesta situació. És llarg, però això seria la idea del llibre.
En quina mesura són necessaris els exèrcits?
Per a mi no s’ha demostrat mai que siguin necessaris. És més, al llarg de tota la història els exèrcits només han servit per una sola cosa, que és el domini dels rics sobre els pobres, i prou! I prou! I a partir d’aquí, doncs per a mi no són gens necessaris. Si algú pensa que avui dia hi ha focus explosius en algunes determinades pròpies del planeta, aleshores jo admetria – sense que fos la meva voluntat pròpia, per què ja dic que jo no en vull – perquè no tothom en el món pot pensar el que jo penso, i per tant hi hauria la possibilitat de tenir uns cascs blaus, sota comandament de l’ONU i només sota el seu comandament, i evidentment amb una ONU mot més democràtica, que fos capaç de decidir no sota les ordres dels Estats Units, o de la Xina, Rússia o de qui sigui, sinó tenint llibertat. I en aquest sentit he vist alguns estudis de l’ONU que parlen d’uns cascs blaus que la carta fundacional ja preveu però que mai han tingut, perquè els cascs blaus que tenen sempre han sigut llogats a altres països, però cascs blaus propis no en tenen, que podrien arribar a no sé.. 400 o 500 mil persones, que és el que jo estaria disposat a admetre des del punt de vista polític. Només un exèrcit de les Nacions Unides i només en aquesta dimensió. Si tenim en compte que en el món hi ha 26 milions de persones enrolades als exèrcits dels diferents països, sense comptar guerrilles ni paramilitars ni coses d’aquestes, vol dir que com a mínim ens en sobren 25 milions i mig. I quan ens quedin aquests 500.000 llavors ja analitzaríem si són o no són necessaris, i la meva idea és que no, però vaja, jo admetria aquesta dimensió.
Espanya, ocupa un paper destacat en l’escenari militar mundial?
Ocupa un paper no de primer nivell, que és el que ocupa només els Estats Units, però és evident que està en estructures de dominació importants. La més important de totes, de la que ja ens queixàvem fa vint i un anys, és l’OTAN, que evidentment sempre ha estat una estructura tant de domini de la resta del món com de domini dels Estats Units als altres països que en són membres, cosa que no es pot oblidar. I Espanya per tant, en forma part, malgrat la nostra queixa de sempre. Però també, com he dit sempre, Espanya està molt interessada en tot el que seria l’estructura militar europea; pensem que el gran personatge de la seguretat és un senyor que es diu Solana, que a més, abans, era secretari general de l’OTAN, la qual cosa ja demostra la dependència d’una política respecte de l’altra, en la qual Espanya ha estat molt activa. I si a més afegim que el propi exèrcit espanyol té accions, dites humanitàries, a l’exterior, doncs ens adonem que hi ha una presència important, no de primeríssim nivell, perquè només el té un aquest nivell, però jo diria que a un nivell important.
Fins a quin punt les missions humanitàries han de ser militars?
Mai. Militars mai. En tot cas podrien haver-hi, admetent molt, aquests 400.000 soldats de les Nacions Unides que he dit a la pregunta anterior, que posats en funcionament en zones de conflicte haguessin de protegir a gent que fes tasques humanitàries però que per descomptat no fossin militars. Els militars no saben fer tasques humanitàries! S’han de crear equips de protecció civil, bombers, el que tu vulguis; la demostració és que sempre que s’han posat a fer tasques humanitàries (i comencen a haver-hi moltes publicacions al respecte) les seves accions han estat un desastre! Un desastre! Caríssimes, poc eficients i sense continuïtat. Si vols fer un pont, doncs envia un equip d’enginyers que estiguin acostumats a fer coses de protecció civil, i per descomptat, si vols fer un hospital, encara més, i si vols fer un camp de refugiats, encara més! Jo sempre cito, i penso que és un exemple molt vàlid, el cas de les tropes espanyoles intervenint a Kósovo; ara fa uns vuit o nou anys, quan van construir a Albània un camp de refugiats destinat als albano kosovars, que donant cabuda a 5.000 persones va valer 7.000 milions de pessetes; i al mateix moment, Càrites, molt a prop, construïa un altre camp de refugiats, només per a 2.000 persones, menys que les 5.000 de l’exèrcit, però només a un cost de 200 milions, en comptes dels 7.000 milions; i si comptes cost per refugiat, és 14 vegades més gran el cost des refugiats de l’exèrcit que el cost per refugiat de Càritas. I per tant, l’exèrcit no ha de fer aquestes feines. I si tu dius, algú els ha de protegir, doncs, per això estarien aquells 400.000 que hem dit abans.
Creus que si anés una missió humanitària no militar a l’Iraq no necessitaria protecció?
Realment a l’Iraq, en aquests moments és molt difícil enviar-hi missions humanitàries. Però això té una solució molt fàcil: que es retirin immediatament les tropes estrangeres i es podrà començar a fer una tasca humanitària i de reconstrucció. I vol dir en primer lloc les tropes americanes, després les britàniques, totes les altres que les acompanyen, però atenció, també que Estats Units retiri els 60.000 homes que té en empreses privades nordamericanes, que aquestes tenen actuacions absolutament criminals, tant o més que l’exèrcit iraquià, i que estan allà per fer les feines brutes de la guerra. El dia en què tota aquesta gent s’hagi retirat, sense dubte l’Iraq necessitarà una reconstrucció, i a partir d’aquí es pot començar a pensar en tasques humanitàries. Jo crec que la civilització iraquiana, que té més de 5.000 anys d’antiguitat, està completament preparada per fer aquestes coses.
60.000 persones en empreses privades?
Empreses privades nordamericanes! De les quals, per exemple, una de les més importants, hi té interessos el Dick Cheney, que és el vicepresident del país, vull dir, és un escàndol. I després hi ha aquesta que va sortir als diaris no fa gaire, el Black Water, que va estar acusada de no sé quants assassinats i crims a la ciutat.
El govern espanyol amaga la seva inversió militar?
Sí, i molt! Aquí hi ha dues coses a denunciar. Una, el nivell de despesa. L’altra, el tema de la investigació científica. Pel que fa a nivell de despesa, hi ha dues coses que apareixen al llibre. Una, que no tota la despesa militar la trobem consignada al Ministeri de Defensa. Hi ha el costum d’amagar despesa militar en altres ministeris. On més amaguen és al Ministeri d’Indústria, perquè aquest ha assolit la fabricació dels avions de combat F-2000, que mai ha anat a càrrec del Ministeri de Defensa. Però també hi ha partides pressupostàries, tipus com qüestions de l’OTAN al Ministeri d’Afers Estrangers, les pensions de jubilació dels militars, que no estan mai al Ministeri de Defensa quan tots els altres països de l’OTAN les consignen com a despesa de defensa… Hi ha tota una sèrie d’elements que no s’expliquen i que s’haurien d’explicar. Perquè això arriba a pràcticament duplicar la despesa de defensa. Si agafes el criteri de l’OTAN per dir què és despesa militar, i agafes el quadre de despeses d’Espanya, acabes doblant, després de buscar per tots els ministeris, el pressupost en despesa. I encara hi ha més, perquè això només és a nivell de pressupost. Però no és el mateix el pressupost que la despesa final realitzada. En general, tots els ministeris tenen dret a rebre un suplement per afers no previstos. Exemple: quan hi havia el cas del Prestige a Galícia, doncs el ministeri d’Obres Públiques va necessitar més diners dels previstos per solucionar allò. El ministeri que més en demana des de fa vint anys és sempre el ministeri de Defensa; i hi ha hagut anys, com el 91, que va demanar suplement equivalent al pressupost inicial, amb la qual cosa la despesa real era el triple! La del ministeri, la que s’amaga entre els altres insistires, i el suplement! I això és una cosa que l’opinió pública ha de conèixer.
Però és que és molt difícil estar al corrent d’aquests tipus de coses…
Bé, aquesta era la intenció amb el llibre, que es va actualitzant cada x anys, però també amb una revista que traiem periòdicament, que es diu Materials de treball, i on anem informant cada any de com va evolucionant la despesa militar. Però és clar, només en fem 500 exemplars, i afegeix-ne 1.000 més que es puguin llegir per Internet…
I què podem fer individualment?
Home, doncs per exemple, una cosa que sempre es diu però que és important, és saber a quines empreses estem alimentant quan anem a comprar qualsevol producte. Jo sé que és difícil i no ho aconsegueixo jo amb els meus fills, però entenc que un no pot comprar Coca Cola quan aquesta finança coses com la desfilada a Nova York (que no va voler pagar Rudolf Giuliani), després de la reconquesta de Kuwait, a l’època de Bush pare. Havien assassinat 270.000 iraquians i la Coca Cola els va pagar la desfilada i el confetti!
Hi ha una revista que es diu Opcions, que està molt bé perquè t’indica quina empresa hi ha darrera de cada producte. Després, la segona opció, ja és més esforçada, i es tracta d’on invertim i on cobrem la nòmina. Cal denunciar aquells bancs que tenen interessos, bé perquè inverteixen en indústries d’armes, bé perquè financen operacions de venda d’armes. Cal no treballar amb ells. I la tercera cosa és la famosa objecció fiscal: negar-nos a pagar el 6% (referit només al que sí es diu, però que li faltaria la despesa que s’amaga), la part d’impostos que va a parar a la despesa militar. Perquè no es pensin que volem estalviar-nos-els i prou, està bé anar a l’Ateneu de Sant Cugat i els donaré com a donatiu, a canvi d’un rebut, i aleshores aniré a Hisenda i els diré, aquí van el meus impostos, però falta una part que per mi inverteixen malament, i que jo he posat a l’Ateneu. Després em reclamaran el que falta, em posaran una multa i encara pagaré més del que em tocava, però així van començar els objectors de consciència!
Publicat a Ateneu, núm. 93 (31 d’octubre de 2007)
Extret de: www.ateneu.cat