Va ser un gris 25 de novembre de 1.960 que les tres germanes dominicanes Mirabal -Pàtria, Minerva i Maria Teresa- foren salvatgement torturades i assassinades per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo, i en la seua memòria es fixà aquesta data per rebutjar la violència masclista.
Si bé la gran quantitat de dones mortes a mans de les seues parelles o exparelles sentimentals provoca un sentiment d’indignació general; paradoxalment, aquest sentiment no es converteix en un impuls col•lectiu per transformar una societat encara preeminentment sexista; com tampoc en un esforç individual, per reconèixer en cadascuna de nosaltres les actituds discriminatòries que reproduïm a casa, a l’institut o al treball -moltes vegades inconscientment-, per eliminar-les definitivament.
En lloc d’invertir recursos en l’educació, o en l’atenció i protecció de les dones optem per la via més fàcil: la repressiva, és a dir, dedicar aquests recursos a perseguir i castigar els agressors. Però se’ns oblida que aquesta estratègia és totalment ineficaç. I la proba és que totes les lleis encaminades a endurir el codi penal en aquesta matèria han fracassat en el seus objectius: les xifres de dones assassinades no solament no han disminuint els últims anys sinó que han anat en progressiu augment.
Aquesta colpidora realitat ens ha de servir per parar-nos a reflexionar sobre com enfocar una problemàtica que per complexa, necessita de profundes transformacions en molts aspectes de les nostres vides. No podem seguir perpetuant els models actuals de relacions afectives basades en la jerarquia dins la família, la diferenciació de funcions entre homes i dones, i la transmissió de valors en funció del sexe dels nostres fills i filles, com tampoc podem continuar consentint el bombardeig constant de publicitat masclista, els salaris un 35% més baixos per a les dones, o que les feines domèstiques i de cura dels altres recaiguen majoritàriament sobre la força de treball femenina. Mentre això no canvie, continuaran les pallisses i els assassinats, per molt que ens esforcem en omplir les presons de maltractadors, o ficar-li un policia al darrere a cada dona matractada.
En aquesta immensa tasca ens toca prendre el paper protagonista a les dones, i hem de començar per educar en igualtat, deixant de vestir de rosa a les nostres filles i de blau als nostres fills, deixant de dir-los als xiquets que els homes no ploren, deixant de regalar cuinetes a les xiquetes i camions als xiquets, ensenyant-los igual a fer les tasques domèstiques, com a ser carinyosos, sensibles i fortes; però també compartint totes les feines de casa amb els nostres companys o marits, establint relacions horitzontals al si de la família o incorporant-nos en la mateixa mesura que ells al mercat de treball. Entre totes, hem de fer realitat aquest canvi imprescindible per alliberar-nos de totes les formes de violència masclista.