Antoni Alexandre Biosca Bas (Alacant, 1968), professor titular de Filologia Llatina a la Universitat d’Alacant, ha sigut nomenat membre del International Medieval Latin Committee, l’òrgan més important en matèria de filologia llatina medieval a nivell mundial. Parlem amb ell sobre aquesta entitat, sobre la utilitat del llatí, sobre la vigència d’aquesta llengua i sobre el futur del seu estudi.
Per Manuel Lillo
-Abans que res, voldria que quedara clar si vostè considera que el llatí és una llengua morta…
-Depèn com es mire. Llengua viva, en el sentit d’una llengua parlada en entorns familiars, que es transmet de mares a fills, no ho és. En aquest sentit, el llatí és una llengua morta des de fa segles. El que passa és que el cas del llatí és molt curiós. En altres llengües s’ha donat el mateix fenomen que amb el llatí i no es considera que s’hagen mort. És el cas del grec, que continua existint, o de l’àrab. Però l’àrab o el grec que es parlen actualment són molt diferents del grec o de l’àrab que es parlava fa segles. És la mateixa llengua evolucionada i canviada. En el cas del llatí, per un procés llarg d’explicar, va arribar un moment en què es va considerar que la seua forma evolucionada es podia considerar com una llengua diferent. Però és una qüestió de percepcions.
-Quin és aquest procés que, diu vostè, és llarg d’explicar? Es pot resumir d’alguna manera?
-Hi ha un moment en què Carlemany (742-814) intenta fer una mena de reforma cultural, sobretot en l’àmbit religiós, i mira de recuperar els textos llatins, amb una millor pronunciació i major fidelitat als textos originals. És el procés conegut com a Renaixement Carolingi, i el du a terme amb intel·lectuals que no parlaven llengües romàniques. Ells van ser els primers conscients que allò que parlava la gent no era exactament el llatí antic. Això va crear la consciència que eren formes diferents, i a la llarga, aquestes formes parlades, acabarien considerant-se vàlides per a fer literatura o textos legals i convertir-se en el que actualment entenem com a llengües romàniques. Pel que fa a l’àrab i el grec, com hem dit abans, el procés no ha anat de la mateixa manera. En el cas del grec fins al segle XIX no es dona aquesta situació, i fins i tot avui, si parlem del grec, ens solem referir més a l’antic que al modern. En el cas de l’àrab directament es considera que tot és la mateixa llengua, l’antic i l’actual.
-Estiga o no estiga mort el llatí, per què és útil el seu estudi?
-Per infinitat de raons. Una, per conèixer el món clàssic romà, que ens agrade o no és el que ha donat forma a la civilització occidental, que a la llargaha sigut, d’alguna manera, la civilització mundial. Evidentment, cal entendre-ho amb tots els matisos que calga i sempre tenint en compte l’enorme força que tenen països d’altres civilitzacions, com ara els asiàtics. Però la civilització occidental té una importància fonamental en la història, i d’alguna manera ve de Roma, que tenia Grècia com a model. Per a conèixer una civilització tan important, que s’estenia territorialment des d’Escòcia fins Pèrsia –un de cada cinc habitants del planeta pertanyia a aquest món–, és fonamental conèixer el llatí. Però el que passa, i això té a veure amb el llatí medieval i amb el llatí posterior, és que quan el llatí evoluciona i va derivant cap a les llengües romàniques, el seu model clàssic es conserva com a llengua de cultura, de manera que el llatí esdevé una llengua fossilitzada que pot servir per a sempre. Ja no importa el que es parla a casa: la cultura està escrita en llatí, una llengua internacional que abasta un període des del final de l’imperi romà fins pràcticament el segle XIX. Imaginem, per tant, la barbaritat de textos que hi ha en les biblioteques del món esperant que algú vaja a editar-los, traduir-los, estudiar-los, etc. Alguns diuen que ja no paga la pena estudiar llatí perquè està tot traduït, i no és cert. Hi ha infinitat d’obres per traure a la llum. Poetes d’Alacant dels segles XVI, XVII o XVIII, per exemple, escrivien en llatí i estan esperant a ser editats i traduïts. Per això és important conèixer el llatí: era la llengua internacional des de l’edat mitjana fins al segle XIX.
-Per què al segle XIX el llatí deixa de ser llengua de cultura internacional?
-La idea que el llatí fora llengua per a sempre no era una mala estratègia. Pensem, per un moment, que ara tots estem obligats a utilitzar llengües que no són les maternes per a treballar en l’àmbit internacional. L’exemple més clar és el de l’anglès, que no és la llengua materna de tots els que l’utilitzen. D’alguna forma, el que es feia amb el llatí era això, però per a sempre. L’anglès que utilitzem ara, potser d’ací a cinc segles ja no serà útil. O potser dins de cinc segles l’anglès ja no serà la llengua internacional. Recordem que no fa tant, en determinades zones d’Europa la llengua internacional era el rus o l’alemany, o la llengua internacional de la diplomàcia era el francès. En el cas del llatí, l’estratègia, que torne a dir que era interessant, era que tots utilitzaren la mateixa llengua, com una mena d’esperant, una llengua que no evolucionava perquè no la parlava ningú com a llengua materna, però que permetia la lectura d’obres de feia cinc o deu segles i permetria, també, que les obres en aquell moment actuals i les anteriors continuaren sent llegides cinc o deu segles més tard. Per què va caure aquell estratègia? Les llengües romàniques van prendre la seua presència i van anar guanyat territori en literatura i documentació. I més important: el segle XIX és el del romanticisme, un corrent que implica una idea que és la del nacionalisme, que prioritza absolutament la cultura popular i allò que en alemany es diu volksgeist, “l’esperit del poble”. Si hi ha una ànima personal, també hi ha una ànima compartida per un poble, i el que millor representa aquesta ànima compartida per un poble és la llengua, de manera que les llengües parlades pels pobles prenen una importància enorme, i el llatí era una llengua sense un poble que la parlara.
-És per això que l’esperanto també va fracassar com a llengua compartida?
-No soc un expert en l’esperanto, però fins on sé l’esperanto estava, en principi, defensat i divulgat per nuclis socialistes, i era una història paral·lela. L’esperanto mai no va tindre massa força, precisament, perquè era relacionat amb el món socialista, i es va quedar enrere.
-La configuració del llatí com a llengua generalitzada de la intel·lectualitat ha tingut rèpliques posteriors o intents de rèplica posteriors a la seua desaparició?
-En aquest sentit, el llatí no ha desaparegut mai. El llatí va desaparèixer com a llengua parlada de forma natural entre les famílies al final del món antic. A l’edat mitjana, en un procés que tarda molt, el llatí es transformaria en diverses llengües romàniques. Per tant, podríem dir que el llatí està viu, per exemple, en la llengua que estem parlant ara mateix. És el que passa amb el grec o amb l’àrab, tot i que nosaltres hem rebatejat el nom de la llengua per distingir-la de la matriu. Però des del llatí parlat fins les llengües romàniques no hi ha un trencament: és només l’evolució que es produeix de generació en generació, de pares a fills, el que fa que el llatí tinga l’aspecte que té ara, que són les llengües romàniques. Parlem diferent que els nostres pares, però ens entenem. Parlem més diferent encara que els nostres avis, però ens entenem. I arriba un moment en què som conscients que utilitzem paraules que els nostres avis no utilitzaven i al contrari. I hem de ser conscients que els nostres nets parlaran amb expressions que no són nostres. Fins i tot, nosaltres mateixos al llarg de la vida no parlem de la mateixa manera, tot i no ser-ne conscients. Si ens gravàrem de joves i ens escoltàrem de vells notaríem diferències. Les llengües evolucionen constantment, i a partir de la caiguda del món romà antic i el principi de l’edat mitjana el llatí es convertirà en eixa llengua fossilitzada com a llengua de cultura. I no ha tingut rèpliques perquè no les hem necessitat. Amb el romanticisme hi va haver un retrocés fort, però no es va deixar d’estudiar el llatí.
-Vostè comentava en un article que fins i tot la Guerra de Successió va ser descrita en llatí per Josep Manuel Minyana al segle XVIII.
-El vaig posar com a exemple que, fins i tot al XVIII, el llatí encara era una llengua útil per a narrar els fets coetanis als lectors amb la idea que perduraren per a sempre. Ara, per efecte del romanticisme que he comentat, no hi ha tanta gent que puga entendre el llatí. L’obra de Minyana va ser escrita amb un títol molt interessant: De bello rustico Valentino, és a dir, Sobre la guerra rústica valenciana. Era una forma de voler atribuir tota la lluita contra els Borbons només al camp, com volent reflectir un cert distanciament de les institucions de les ciutats valencianes cap als Àustries, o com a mínim, una mena de no intervenció. Volien rebre el perdó dels Borbons explicant que la Guerra de Successió havia sigut una cosa, més o menys, de camperols. El títol és bastant manipulador, però el llibre és una descripció prou clara dels fets de la Guerra de Successió que inclou també fets com els d’Alacant, quan van volar mig castell de Santa Bàrbara.
-La versió de Minyana explicada en llatí era compartida per altres narradors del seu temps?
-En el moment en què guanyen els Borbons, les autoritats valencianes del moment busquen desesperadament corregir el seu posicionament per a evitar la repressió. Era un intent d’oferir una imatge a Felip V que la lluita contra ell havia sigut una cosa de camperols, circumstancial, no massa important.
-Vostè ha sigut nomenat membre de la International Medieval Latin Committee (IMLC). Quina funció té aquesta entitat?
-En som 12 més un president, 13 en total. Cada membre representa diferents territoris del món, i la meua representació recau sobre el que actualment és Espanya i Portugal. En alguns aspectes tenim mapes una mica antics i tenim, tradicionalment, un representant d’Hispània, que seria allò que avui integren aquests dos estats. L’IMLC es va crear l’any 1988, i sobretot, el que fa aquest comitè és posar en contacte els investigadors del llatí medieval. Fem com de corretja de transmissió, de manera que quan parlem entre nosaltres preparem els congressos –el pròxim serà aquest setembre a Praga– i ens posem al dia de les novetats en aquest àmbit.
-Per parlar d’alguna qüestió concreta, de què es debat més, a hores d’ara, en una entitat com aquesta?
-No som un tribunal que resolga conflictes. El que fem és, bàsicament, organitzar uns congressos internacionals que s’han celebrat en diferents ciutats d’Europa i Amèrica del nord, i triar també quin són els temes transversals que s’han de tractar en aquests congressos. Aquest punt és interessant, perquè abasta els aspectes més importants de la investigació del llatí medieval i incentiva a fer treballs sobre les temàtiques en qüestió. El tema que tractarem aquest setembre a Praga és el de la nostàlgia. A partir d’ací es poden plantejar tota mena d’estudis sobre la nostàlgia en el passat, en el llatí medieval, etc.
-Per què la nostàlgia?
-Això es va triar abans que estiguera jo, però em sembla un tema molt interessant. De fet, en el cas de la península ibèrica, és un tema molt tòpic en la literatura medieval hispànica. Parlem del record de l’època preandalusina, de la nostàlgia dels temps visigòtics, que és el que a la llarga forja aquell tòpic forçat de la reconquesta, que no era tal, perquè era una conquesta. Però s’havia pogut crear una idea nostàlgica i mítica d’una civilització cristiana prèvia al domini musulmà, tal com es comprova en la literatura medieval. Més endavant també tractarem un altre tema: l’èpica en la literatura llatina medieval. Tenim poemes èpics en tota la literatura europea. De fet, al País Valencià tenim un text que no és precisament medieval, sinó posterior, de principis del XVIII, que també estava fet amb la intenció política de buscar el perdó dels Borbons. És un poema èpic, en dotze cants, una espècie d’Eneida que va escriure Josep Barberà, poeta de la ciutat de València, titulat Triumphus valentinus, El triomf valencià, i compara Jaume I amb Felip V. El poema recorda, i això podria ser nostàlgia –tot i que no és un text medieval, sinó modern–, la conquesta de València per part de Jaume I i la relaciona amb Felip V, precisament per a aconseguir el favor i el perdó dels valencians per part dels Borbons.
-Per últim, a nivell de docència, el llatí ha quedat prou retallat pel que fa a les hores lectives…
-En general ha quedat cada vegada més relegat els últims anys. Quan jo anava a l’institut, els estudiants de segon de BUP, tots, teníem una assignatura obligatòria de llatí. Era una assignatura obligatòria, torne a dir, com ho era física i química, abans que els alumnes triaren el seu camí acadèmic. Tot això ha anat canviant, i la tendència general és que cada volta el llatí s’estudie menys.
-Per què passa això?
-Per la idea equivocada que la utilitat del llatí és qüestionable. I també trobe que en moltes ocasions, des del poder no agrada massa que s’estudien determinades matèries que puguen ajudar a desenvolupar un cert sentit crític. Per posar un exemple, la reforma educativa que va fer el ministre espanyol (2011-2015) José Ignacio Wert començava dient que l’educació havia de formar part del motor econòmic d’un país. Això sense cap referència al sentit crític o la formació personal. És normal que, amb aquesta mentalitat, el llatí isca perjudicat.
-Hi ha camí de retorn, en aquest sentit?
-És molt difícil de saber. Però en altres països, com ara Alemanya, el llatí ha tingut grans moments de recuperació, fins i tot arribant-se a posar de moda. O als Estats Units, que té un sistema educatiu totalment diferent i el llatí ha atret un cert públic. El que ocorre és que a l’Estat espanyol hi ha un visió un tant establerta que relaciona el llatí amb el món antic i amb l’educació religiosa, i crec que tardarà a canviar.
-Per últim, a què es deu que el llatí s’haja recuperat, en part, a Alemanya i als Estats Units?
-Crec que no tenen el prejudici que sí que hi ha a l’Estat espanyol, que d’alguna manera encara relaciona el llatí amb l’educació catòlica imposada durant el franquisme. Per a ells, el llatí es pot contemplar sense prejudicis i valorar-ho com el que és. Això encara costa que ens passe ací.
Font: https://www.eltemps.cat/article/17926/entrevista-antoni-biosca