El passat 27 de juny vam conéixer les cíniques declaracions del secretari d’estat de Infraestructures, Rafael Catalá, en què anunciava que el Ministeri de Foment preveu suprimir diverses línies ferroviàries de distància mitjana a causa -segons ell- del seu alt cost i la seua baixa ocupació. Entre les línies amenaçades està, una volta més, la línia Alcoi-Xàtiva, que es troba en una situació de greu deteriorament com a resultat de la falta d’inversions per part dels successius governs autonòmics i estatals, tant del PSOE com del PP, i tant en temps de bonança econòmica com de crisi.
L’anunci no és realment cap sorpresa si atenem a l’incompliment reiterat de les promeses de millora de la línia i a la falta d’inversió en el ferrocarril convencional com a conseqüència del desviament dels recursos econòmics cap a la carretera durant dècades i també, més recentment, cap a l’elitista i insostenible tren d’alta velocitat.
La ruïna de l’AVE per a tots
A partir de la construcció de l’AVE Madrid-Sevilla en l’època de Felipe
González, el tren d’alta velocitat s’ha venut a la població (amb la necessària
col•laboració de polítics, empresaris i mitjans de comunicació) com a símbol
del progrés i la modernitat, atribuint-li -sense cap fonament sòlid- un gran
potencial per a generar riquesa, llocs de treball i grans beneficis a la
societat.
L’acceptació social aconseguida, unida a l’obsessió política per la
inauguració de megaprojectes i, sovint, al cobrament de comissions il•legals,
ha impulsat una absurda demanda de línies d’alta velocitat. Una mostra
d’aquest desgavell és el Pla d’Infraestructures dissenyat pel govern d’Aznar,
que pretenia situar totes les capitals de província a menys de quatre hores de
Madrid per AVE, i que incloïa, per exemple, una línea d’AVE entre Calatayud i
Soria (80 km entre dos ciutats de 80.000 i 30.000 habitants).
Aquest deliri irracional, insostenible i, també, centralista, va ser mantingut
pels posteriors governs de Zapatero. I així ens trobem que a l’octubre de 2011
Espanya tenia ja 2.665 km d’AVE, la qual cosa ens convertia en el primer país
europeu i en el segon del món (després de la Xina) en quilòmetres de línies
d’alta velocitat, molt per davant del Japó (2.090 km) i de França (1.893 km).
A aquestos quilòmetres caldria afegir els 4.500 km que, segons ADIF, estaven
en construcció-licitació en maig de 2011. Però encara que tenim el rècord de
quilòmetres, ni de bon tros tenim el de passatgers: només tenim la cinquena
part de viatgers amb AVE que França, o un 7% dels que tenen al Japó. És a dir,
una xarxa d’alta velocitat totalment fora de mida amb un cost econòmic brutal.
A més, cal tenir en compte que el salt a l’alta velocitat comporta tres
conseqüències fonamentals que s’afegeixen al desastre econòmic: una disminució
molt important de la funcionalitat del tren com a mitjà de transport
(incompatibilitat amb la major part de les mercaderies i amb els serveis
regionals i de rodalia), la reducció de l’eficiència energètica i la
multiplicació dels impactes ambientals (emissions, soroll, fragmentació del
territori, etc.).
Si comparem el temps de recorregut en qualsevol línia d’alta velocitat amb el
que s’hagués aconseguit modernitzant la via convencional, els resultats són
molt reveladors. Per exemple, en la línia Madrid-València el servei AVE
directe més ràpid tarda 1h 35′, enfront de les 2h 15′ que s’hauria tardat amb
la via millorada, però a un cost econòmic molt menor (l’AVE va costar 6.600
milions €), amb bastant menys dany ambiental i territorial, en un termini
moltíssim més curt i amb tarifes més accessibles.
Líders en infraestructures de transport… i en atur
I el més greu és que l’excés no s’ha produït només amb l’AVE:
a.. El «rescatat» estat espanyol és també el país europeu amb més
quilòmetres d’autovies i autopistes, només superat al món pels EEUU i la
Xina (amb unes dimensions geogràfiques i econòmiques incomparables). I també
som els que més quilòmetres tenim per habitant i per automòbil. La causa:
mentre que en altres països no es considera raonable desdoblar una carretera
si el trànsit no supera els 15-20.000 vehicles/dia, ací trobem autopistes
que no arriben ni als 2.000 vehicles/dia.
b.. Tenim també 48 aeroports gestionats per AENA (sense comptar el ja tancat
de Ciudad Real, el de Lleida i el fantasmagòric de Castelló), a més de 53
aeròdroms privats. Els últims aeroports inaugurats són tots una ruïna
econòmica… i social; a tall d’exemple podem esmentar el d’Osca (Huesca),
inaugurat en 2007 i que no arriba als 8 viatgers/dia. Com a referència, un
exemple: Alemanya, amb 82 milions d’habitants, només té 24 aeroports.
c.. També estan fent-se inversions desproporcionades i desmesurades en
ports, que en compte de coordinar-se es dediquen a competir entre si i a fer
unes previsions de trànsit clarament inflades.
I la pregunta és òbvia: ¿Si les infraestructures de transport havien de
generar tanta riquesa i tants llocs de treball, com pot ser que tinguem la
pitjor taxa d’atur europea i una de les pitjors situacions econòmiques quan
som el primer país europeu en quilòmetres d’autovies, autopistes, trens d’alta
velocitat i aeroports?
I no hi ha diners per al nostre tren?
Com veiem, el que és realment ruïnós és la política de construcció
indiscriminada d’infraestructures -en la qual persisteixen-, que dilapida
enormes quantitats de fons públics en obres que no tenen la més mínima
rendibilitat econòmica ni social, sense parlar ja dels seus problemes des del
punt de vista ambiental o territorial.
I, davant d’aquest panorama, aquesta gentola encara s’atreveix a amenaçar amb
el tancament de les línies regionals per motius de racionalitat i eficiència,
quan saben perfectament que la inversió que necessita una línia com la
d’Alcoi-Xàtiva per a renovar-la i millorar-la, i fer-la així atractiva als
usuaris, és ridícula si la comparem amb les enormes inversions (aquestes sí,
ben poc «eficients») destinades a les grans infraestructures. I que no diguen
que la gent prefereix sempre el cotxe, quan tots sabem que molta gent agafa el
cotxe fins a l’estació de Xàtiva perquè s’estima més arribar en tren a
València. Però el que vol és agafar un tren en condicions, no una tartana!
El cost de la renovació de la línia Alcoi-Xàtiva es calcula que és de 65
milions d’euros; per fer-nos una idea, això és menys del que costarà la
construcció de 2 km de la línia d’alta velocitat Terol-Sagunt (o menys del que
costarà el manteniment durant 4 anys dels 55 km d’eixa línia d’alta velocitat:
69,5 milions d’euros).
I si volem fer-nos més idea (i més mala sang), vejam on van els nostres diners
(que tan racionalment gestiona el govern): el Ministeri de Foment destinarà
290 milions a salvar 9 concessionàries de diverses autopistes de peatge que
estan a punt de fer fallida (no tenen ni per a pagar els interessos del deute)
perquè havien multiplicat per 3 les previsions de trànsit i infravalorat els
costos de construcció i d’expropiació dels terrenys. Darrere d’aquestes
concessionàries es troben algunes caixes d’estalvi i les grans empreses
constructores (Sacyr, Abertis, Acciona, ACS, etc.), les mateixes que
organitzades en la patronal de la construcció, SEOPAN, festegen amb els
governs de torn i els pressionen a fi que liciten més grans obres públiques
d’infraestructures. Tot un exemple de capitalisme «ben entés»: si el negoci va
bé, se’n queden els beneficis, però si va malament, les pèrdues les paguem
tots.
La crisi és una coartada: el transport públic els importa un rave
La crisi econòmica no és una raó que justifique la supressió de línies
ferroviàries, és simplement la coartada que utilitzen per a fer allò que
desitjaven des de fa dècades. És el mateix que està passant amb l’asfíxia de
la sanitat pública, la reforma laboral, les privatitzacions de serveis
públics, l’enduriment de les polítiques repressives i la limitació dels drets
socials… Formen part de l’agenda neoliberal des de molt abans de la crisi i
aquesta, ben explotada, representa la seua oportunitat per a fer-nos engolir
les seues polítiques (el llibre «La Doctrina del Shock», de Naomi Klein,
explica molt bé aquesta estratègia neoliberal).
És fals que siga una qüestió d’eficiència econòmica. Si fóra així, no hagueren
construït cap línia d’AVE (en la que suposadament és la línia més rendible, la
Madrid- Barcelona, l’usuari de l’AVE només paga el 33% del seu cost real; el
66% restant el paguem entre tots, a través de l’Administració), ni moltes
autovies, ni -per descomptat- la major part dels aeroports deficitaris.
El cas és que el manteniment d’uns bons serveis de transport públic no els ha
interessat mai i ara, quan volen desmembrar encara més RENFE i privatitzar-la,
algunes línies els molesten, més encara quan pensen que el cost electoral que
patirien és assumible, sobretot si utilitzen l’excusa de la crisi.
Cal demostrar que no és així, que no permetrem el tancament de la línia
Alcoi-Xàtiva perquè és fonamental per al futur i la vertebració de les nostres
comarques, que defensarem amb ungles i dents la seua millora i que tenim
arguments suficients per a desemmascarar les mentides que s’amaguen en les
seues justificacions.
Des de la Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció donarem suport a
les iniciatives que es duguen a terme per exigir el manteniment i, sobretot,
la millora de la línia ferroviària Alcoi-Xàtiva i animem la població a
participar en totes les reivindicacions que es duguen a terme. Així mateix,
continuarem denunciant una política d’infraestructures de transport
antiecològica i malbaratadora de recursos, que és la causant de l’abandonament
que pateixen les línies regionals i de rodalia, que justament són les més
utilitzades per la població.
Colla Ecologista La Carrasca – Ecologistes en Acció
Apartat de Correus 252