A començaments de juliol de 1909, la il·licitana Rosa Fabra, de vint-i-set anys, embarcà des d’Alacant amb dos fills camí d’Orà. Abans que acabara el mes, però, un grup de tretze vídues menors de trenta anys ho féu també. En són dos exemples, entre d’altres, de veïnes d’Elx que hagueren d’emigrar a les ciutats franceses de l’actual Algèria. Aquesta no és una història molt coneguda. Possiblement la Guerra Civil, la postguerra i la posterior reconstrucció europea, amb una emigració espanyola nombrosa i persistent a Alemanya, França o Suïssa, hagen amagat, més del que caldria, l’antiga i llarga emigració il·licitana al país magrebí, documentada al llarg de pràcticament un segle: des dels anys quaranta del XIX fins al trenta del XX. Resulta estrany o curiós als joves valencians de hui dia saber que els seus avantpassats de fa un segle o segle i mig havien d’anar-se’n a les esmentades ciutats o, en menor mida, a l’Havana o a Buenos Aires. I així va ser.
Està bé que recordem algunes dades ara que, a la també nombrosa immigració que ha precedit els anys de la crisi, ha succeït una emigració espanyola molt diferent, la duta endavant per joves especialitzats que no troben feines adequades a la seua preparació…
o que no en trobem cap. A més, el contrast entre una ciutat d’emigrants i una d’immigrants, com la de la mateixa Elx, ens ajuda a conéixer millor els canvis ocorreguts en la societat valenciana i espanyola en poc temps. En menys d’un segle, l’esperança de vida ha passat dels vora 40 anys a més de 80. De tenir una fecunditat mitjana de 5 fills per dona, a 1,3. I en nombre d’habitants Elx ha passat de prop de 27.000 a més de 200.000. Tan ràpid ha estat aquest procés de canvi, que pot encabir-se dins la vida d’una persona que haja viscut més de huitanta anys.
Afortunadament, estudiosos del tema com Marta Amorós, José Fermín Bonmatí, Vicente Gozálvez, Jean Jacques Petit, Antoni Seva o Juan Bautista Vilar han aportat dades rellevants per conéixer-lo de la millor manera. Aportacions que, si es completen amb dades guardades a l’Arxiu Municipal d’Elx i a la Biblioteca Nacional Francesa, permeten aproximar-se amb seguretat al fenomen de l’emigració a l’Algèria.
Ja des de la dècada dels anys trenta del XIX, valencians, murcians i andalusos emigraren a Orà a partir del moment que els francesos ocuparen la ciutat l’any 1832, i des d’aquí, s’estengueren per tota la zona nord-occidental, fins a Tilimcen, Tiaret i Saïda. Primerament arribaren com a administradors de fruites, hortalisses i peix fresc per a l’exèrcit francés. Després, de mà d’obra per als treballs de colonització d’aquestes zones. Per a Elx, les primeres dades apunten que l’any 1845 més de 500 famílies se n’anaren pel port d’Alacant. Fou entre 1858 i 1877 quan Elx tingué la més important emigració «neta» del segle, resultat de restar al nombre d’immigrats, els emigrats: 6.581 en total. També fou nombrosa als anys huitanta i noranta. De l’emigració no oficial, que segurament hi hagué, no en sabem res.
Al segle XX, l’emigració a l’Àfrica francesa continuaria sent un 20% de les migracions exteriors espanyoles. Orà, diu J. B. Vilar, semblava una urbe mediterrània espanyola. El 1913, a la zona agrària de Sidi Bel Abbés, 20.000 dels seus 32.000 habitants havien nascut a Espanya. Com assenyala un estudi de la professora Marta Amorós, el contacte diari amb francesos, italians o maltesos acabà definint l’europeu com una unitat amb gran diversitat cultural i lingüística respecte dels autòctons: jueus, àrabs i amazics (berbers).
Un registre municipal datat el 1908 i 1911 mostra que en aquests anys emigraren prop de 1.300 persones, la majoria d’origen rural, prop del 60%. Són veïns de La Baia, Asprelles i L’Altet, sobretot; i també de La Foia, Daimés, Perleta, Valverde i Torrellano. I treballadors dels barris de El Raval, Sant Miquel, Sant Jeroni, Conrat o Sant Roc. Hi destaca el grup d’entre 20 i 40 anys, prop del 90%; lògicament, aquells que estan en edat i condicions de treballar. El 83% anaven a Orà, i l’11% a Alger. Era l’Algèria francesa on els emigrants podien trobar unes condicions de vida relativament semblants a les de les comarques valencianes. Les altres destinacions, que no arriben al 3%, eren Cuba i Argentina.
Encara que els humans sempre han emigrat, les circumstàncies sota les quals ho fan són diferents i les conseqüències, també. Per això, per ser un comportament humà molt estés en el temps i en la geografia, les circumstàncies concretes solen ser diverses, relacionades amb decisions individuals i familiars i contextos socials, econòmics i polítics complexos; perquè sempre és divers el grup humà que se’n va o hi torna. Identificar les persones concretes, que, al cap i a la fi, són els agents de les migracions, és una manera d’ajudar a entendre els possibles drames personales que s’amaguen al darrere de qualsevol moviment migratori.
Les causes d’aquestos desplaçaments habitualment fan referència a les condicions meteorològiques d’aquestes terres, com les sequeres; o a la concentració de la terra i de l’aigua de reg en poques mans, cosa que acabà eliminant l’explotació agrària autosuficient. Ho pot explicar una de les característiques socials més comunes: els emigrants solien ser camperols amb poca o cap terra, procedents de les partides rurals de més difícil accés a l’aigua de reg. Però, més aviat, sembla un problema «estructural», no exclusivament agrari, ja que també emigrava altra mena de treballadors.
L’emigració es plantejava com d’anada i tornada. Pel juny, els futurs emigrants saben que podran ser contractats en els treballs de recol·lecció de l’estiu il·licità. I pel juliol i agost, s’embarquen definitivament en direcció a les zones agràries de l’oest d’Algèria. Tornaven a la tardor i a l’hivern. Però, alguns ja no tornaren, s’hi quedaren per a sempre. Després del parèntesi de la Gran Guerra, que obligà a una repatriació de milers d’espanyols per tractar d’evitar que el conflicte els tancara en el país, les emigracions continuaren fins als anys trenta, i entraren en una òrbita diferent.
En altres comarques i ciutats valencianes, com les Marines, aquesta història està més viva a través de la continuïtat de relats contats de pares a fills i néts fins al present. Per això, l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó projectarà demà dia 29 de novembre, a les 20 hores, a l’Aula CAM, el documental dirigit per Juli Esteve: «Algèria, el meu país. Història i memòria de l’emigració valenciana a Orà i Alger» (INFOTV). Hi esteu tots invitats.
Diario Información