La introducció de la fàbrica, aquest monstre devorador de vides i de
somnis, ha estat la culminació del procés civilitzatori de dominació i de
domesticació, iniciat fa mil•lenis i camí a culminar amb el control
global.
El model de treball fabril, vida i treball (no vida) disciplinat, sotmès a
horaris i calendaris rigorosos, en un lloc tancat… desvinculat dels
cicles naturals de les estacions, del dia i de la nit… model on el
control escapa cada cop més de les mans dels treballadors/presidiaris (el
control s’escapava el segle XIX i en el segle XXI ja està a anys llum de
qualsevol sotmès), no va triomfar sense una resistència important,
resistència que enyorem davant del conformisme i de l’acceptació mesella
de les “bondats” del progrés.
Aquest model econòmic i social aterra i arrela a la Barcelona del XIX.
És la Barcelona emprenedora i cobdiciosa dels primers prohoms de la
indústria, liberals depredadors, defensors del treball infantil per sota
dels 6 anys, de la setmana de 6 dies i mig laborables, dels sous de gana i
dels abusos il•limitats. Partidaris de la llibertat d’expressió i
d’associació per a la seva classe, i de la prohibició per les altres.
Contraris a la escolarització dels nens obrers “El tiempo destinado a las
clases que sea lo más corto posible, el proletariado no puede perder el
tiempo, su cosecha son los sudores que brotan de la frente juvenil”
(Manuel de Ferrer de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del Pais,
1854).
La Barcelona bressol de la ideologia catalanista, burgesa, moderada, culta
i envernissada d’un cert progressisme caritatiu, en fraternal conxorxa
(dissimulada) amb els carronyaires del primer industrialisme i directament
connectada amb els socilitzants intel•lectuals progressistes d’enguany.
La Barcelona impulsora de la cultura, de la renaixença, d’Aribau, de Milà
i Fontanals, de Rubió i Ors, de Lorenzale… (sembla una llista de carrers
de Barcelona!!), la Barcelona que va acabar desembocant en el modernisme,
un modernisme, on amb l’excepció d’en Brossa, no hi han figures com les
d’en Morris i els seus companys d’Anglaterra, un modernisme d’art per a la
burgesia i l’església, no és d’estranyar que ara, en un moment complicat,
l’església cerqui la canonització (o al menys beatificació) de la rata de
sagristia d’en Gaudí.
LA CREMA DEL VAPOR BONAPLATA… I LA CREMA DEL BLANQUIG VILAREGUT.
Als inicis de la industrialització a Catalunya, es va produir el fet
“central” del luddisme català i ibèric, la crema del Vapor Bonaplata per
part dels treballadors insurrectes de Barcelona, desbordant la bullanga
burgesa.
La maquinització havia començat ja al segle XVII, però entre guerres, cops
d’estat i traves de l’antic règim no es va acabar d’implantar fins el XIX.
I concretament la culminació que va suposar la utilització de l’energia
del vapor, fins 1834.
El 1834 un grup de yupis, innovadors i emprenedors del moment Josep
Bonaplata, Joan Vilaregut i Joan Rull (acompanyats d’alguns actors menors)
va fundar amb l’immens capital, per l’època, de 1.600.000 rals el vapor
Bonaplata amb filatura, telers i una foneria per fabricar més telers i
filadores.
La fábrica Bonaplata, Per l seva època va ser un salt tecnològic molt
importants i portava aparellada la consolidació del treball fabril: la
condemna a cadena perpetua de fàbrica per el proletariat català.
La nit de 4 al 5 d’agost de 1835, desprès de l’assassinat del capità
general Bassa en mans dels activistes liberals, la xusma s’insubordina,
trenca barreres i, malgrat els esforços dels dirigents burgesos de la
bullanga, cremen i destrueixen totalment el vapor Bonaplata defensat a
trets per els seus amos i els treballadors. El preu pagat fou alt, desenes
de morts per part dels insurrectes… naturalment, la propietat sempre ha
estat sagrada!!.
Gràcia, encara barri de Barcelona, va ser un dels pocs llocs on la crema
de la fabrica Bonaplata va tenir una replica, molt més important que
l’original, si tenim en conte les diferències de població i de potencia
econòmica entre Barcelona ciutat i Gràcia. Per fer-nos una idea de la
diferència, el 1850 la població de Gràcia era d’uns 13.000 habitants i la
de Barcelona de casi 190.000.
Un dels tres emprenedors del Vapor Bonaplata, en Joan Vilaregut, havia
format a Gràcia una fàbrica de blanqueig del cotò “a la moderna, con la
máquina de secar, la de vapor, el cilindro de fuerte presión, la rueda de
picar, las calderas…”. Estava situada, més o menys a la cruïlla de
l’actual carrer Perill amb Torrent de l’Olla. En aquells moments aquesta
fàbrica era la més important de la futura vila, era “el Vapor”. Fins que
va venir el “Vapor Nou” el d’en Puigmartí i va passar a ser el “Vapor
Vell”.
Doncs be, la nit del 4 al 5 d’agost a més del vapor Bonaplata va ser
cremat també el vapor d’en Vilaregut, els obrers o els “futurs obrers” de
Gràcia no es van deixar enganyar pel suposat progrés.
Aquella mateixa nit també van ser cremats, a Gràcia, els establiments
fiscals de recaptació de les gabelles dels drets de l’aiguardent i del vi
i, ja a la frontera amb Barcelona, les casetes dels burots. La fiscalitat
entre poblacions era odiada per el poble menut, que a la pràctica, era
l’únic perjudicat per aquestes “recaptacions”.
Joan Vilaregut era tot un personatge, amb un passat de jove conspirador
exiliat a l’Anglaterra, industrial d’avançada, oficial de la Guardia
Nacional, enquadrat en l’odiat cos de llancers (el cos dels més rics), el
1839 elegit primer comandant de la Milícia Nacional a Gràcia, el 1840
elegit diputat en corts i finalment el 1854 vice-president de la sinistre
Comissió de Fàbriques (predecessora del Fomento del Trabajo Nacional).
Després de l’incendi del vapor Bonaplata els industrials es van acollonir
i durant alguns anys no es van atrevir a instal•lar màquines de vapor (que
alguns ja tenien comprades i guardades als magatzems). Doncs be, Joan
Vilaregut, pro-maquinista recalcitrant, que havia estat doblement
perjudicat, en lloc de deprimir-se com Bonaplata, va ser el primer en
reiniciar la vaporització a la seva fàbrica de Sallent (segurament als
voltants de 1838), a part de reconstruir el blanqueig de Gràcia el mateix
1835.
Especulador, i segurament corrupte (segurament?), va fer tota mena de
maniobres per defraudar el sou als treballadors de les seves empreses…
vendes, canvis de nom… per exemple el blanqueig de Gràcia va ser venut
al seu germà “Peregrino” el 1837, però es “recomprat” per Joan el 1838,
recompra que segurament no es va fer pública, doncs el 1842, davant les
protestes dels treballadors als que havien abaixat el sou, l’emprenedor
Vilaregut afirmava que “la fabrica no corre a mi cargo”. Aquest “modèlic”
constructor de la Catalunya Moderna emprava mètodes força expeditius, i
controlava el poder local a Gràcia. Anys desprès de la independència de la
vila el 1850, els treballadors del “Vapor Pelegri Vilaregut” es van veure
obligats a manifestar-se fora (al límit) del terme de Gràcia (el 1855),
contra els abusos i els sous de gana. Fora de l’abast de les autoritats i
els matons municipals de la patronal.
EL VAPOR NOU D’EN PUIGMARTÍ.
L’any 1841, passada ja la primera onada luddita, Joan Puigmartí,
industrial de molts mals instints, construeix a l’alçada de l’actual
Travessera de Gràcia entre els torrents de l’Olla i d’en Vidalet una nova
fàbrica, el Vapor Nou, fàbrica gran, que donava fein a més de 500
persones, per sobre del 10% de la població de la vila.
Puigmartí era, com tots els explotadors capitalistes, un personatge
cobdiciós i explotador, però dotat d’un extra de mala llet. Igual que en
Vilaregut va tenir càrrecs a la Comissió de Fàbriques i va viure en
conflicte permanent per les baixades de sous, canvis d’horaris i de
condicions de treball. Ja el mateix any de la inauguració de la fabrica va
patir un intent fallit d’incendi.
El 1855, en un moment de gran conflictivitat social (l’any de la primera
vaga general a Catalunya) en Puigmartí i les autoritats de Gràcia
denuncien un complot per assassinar-lo i son detinguts diversos obrers.
Les condemnes son però a penes “lleus”, ja que les proves no són gens
“sòlides”, val a dir que en aquells moments devien ser realment proves
inexistents, després d’una pila d’afusellaments amb judicis sumaríssims i
la execució d’en Joan Barcelo, líder dels filadors de Barcelona.
De tota manera si comptem que l’any anterior els luddites anti-selfactines
havien matat a l’empresari Arnau i un dels seus fills que volien defensar,
amb les armes a la ma, les màquines, dela seva fabrica i que el mateix
1855 va ser mort a trets en Sol i Padrís, director de l’España Industrial,
tampoc seria d’estranyar que els treballadors de Gràcia pensessin en
liquidar a Puigmartí.
Finalment el 1876 es produeix l’incendi definitiu que arruïnà al Vapor
Puigmartí, no hi ha proves de que fos provocat, però donat l’historial no
fora res estrany.
EL CONFLICTE DE LES SELFACTINES.
El conflicte de les selfactines (filadora automàtica que va acabar amb els
sistema preufetiste del filador com contractista dels seus ajudants) va
suposar un daltabaix per les relacions laborals i va obrir un període de
gran violència (violència patronal és clar).
Igual que va passar amb la bullanga d’agost de 1835, el poble menut i la
xusma (molt possiblement no filadora) van aprofitar els moments de
confusió després del triomf del cop d’estat progressista de juliol de 1854
(la Vicalbarada), per escometre contra el maquinisme i el model de
fàbrica. Durant la nit que va del 14 al 15 de juliol grups de treballadors
es van dedicar a la destrucció sistemàtica de fàbriques i màquines, no va
ser un moviment estrictament barceloní i, malgrat que en molts llocs la
protesta va cristal•litzar amb cremes de convents i esglésies, a Valls i a
Gràcia es van destruir també màquines selfactines.
El moviment vaguista, no el luddita, estava liderat per els filadors
joves, Joan Barceló i els seus companys que finalment van ser engalipats
per el Capitans Generals i els filadors més vells, compromesos des de tota
la vida amb la política de la ciutat, bàsicament un tal Miralles i els
dirigents de les societats de filadors i teixidors. Mesos més tard en
Barceló va ser executat al garrot vil desprès d’una farsa judicial.
A Gràcia l’objectiu va ser la fàbrica Vilaregut, dirigida per en Peregrino
Vilaregut, ja que en Joan en aquells moments agonitzava, Peregrino, amb
l’ajut d’alguns del treballadors va tractar, amb poc èxit, d’impedir les
destruccions. En un moment de perill personal, en Peregrino Vilaregut va
ser salvat per un dels seus obrers, el jove teixidor Roca i Gales de 26
anys, que posteriorment va fer una bona carrera política i professional.
Roca i Galés va ser un defensor d’un associacionisme obrer
col•laboracionista amb la patronal, contrari a la resistència i a la vaga
i difús defensor d’un cooperativisme cristianoide, va combatre la
Implantació de l’Associació Internacional de Treballadors.
Els seus esforços van ser recompensat amb una acta de diputat al Congrés,
i finalment va acabar constituint el Centre Industrial de Catalunya que
enquadrava als odiats quadres intermedis (majordoms, contramestres i caps
de taller…), va ser un precursor del sindicalisme groc, sense la
virulència física dels Sindicats Lliures.
EN RESUM…
Ara que Gràcia està cada cop més allunyada de la producció i més
gentrificada, ara que cada cop és més un enclavament turístic, ara que els
baixos dels edificis son ocupats per disenyadors, arquitectes i altres
amants del mon digital… pot semblar una bajanada recordar als luddites
del segle XIX.
Però em sembla que no, que aquelles dones i homes segurament poc instruïts
però molt intel•ligents i motivats, van saber veure més clar que nosaltres
quin era l’enemic i cap on els encaminaven. Ara nosaltres mateixos ens
tanquem la porta de la gàbia i ens tanquem en una fàbrica sense parets on
no sols hi ha el rellotge de fitxar, sinó que estem envoltats de rellotges
per tot arreu, fins i tot implantats a la roba i al cos; sempre mesurant i
controlant. És talment com deia en Miquel Martí Pol a finals dels 50, molt
abans de la revolució digital:
Val mes que ho sapigueu ben aviat
la fàbrica limita amb si mateixa
per qualsevol costat.
No hi ha res que li alteri
l’adusta fesomia
i te corda per anys, com hi ha Deu!
Haurem de buscar la nostra maça luddita, la nostra maça d’Enoch i començar
a trencar les nostres màquines de vapor, els nostres telers mecànics i les
nostres selfactines… mentre tant podríem començar eliminant la placa
que, en honor del mal parit d’en Puigmartí, està clavada a la xemeneia de
la plaça del Poble Romaní i canviar-la per una altra on es recordi a
aquells que es van deixar la pell combatin la megamàquina de la dissort,
combatin la màquina del progrés.
Per un mon lliure i salvatge!!