Juan Carlos Rois Alonso és avui dia un dels puntals del pacifisme i la noviolència en Espanya. Molta gent (si bé menys de la que seria convenient) coneix les seues anàlisis persistents de les despeses militars i crèdits que aprova el consell de ministres cada setmana. Una qüestió a la que ben pocs, paradoxalment, dediquen atenció. Milions i milions d’euros que passen, sense discussió i com si res, a engrossir les despeses de l’estat en proporcions cada vegada més pesants i significatives. Com arreu del món, sí, com en bona part del món.
Juan Carlos participa en moltes plataformes de col·lectius antimilitaristes com ara Tortuga, d’Elx, o Alternativas no violentas. En aquesta darrera web i en aquest mateix enllaç publicava no fa molt l’article “Pacifismos y luchas por la paz. Aclarando el panorama”. En ell s’hi tractava d’això mateix, de discernir i aclarir quina mena de plantejaments diferents hi ha sota la cobertura del pacifisme i de l’antimilitarisme. A tal efecte distingueix entre dos grans itineraris dels pacifismes, els quals, al seu torn, tindran al seu si múltiples bifurcacions a ramificacions.
El primer gènere lluitaria contra la guerra des d’una idea de pau negativa (d’absència de guerra). El segon implicaria una construcció de la pau en positiu. Com deia el mestre Mahatma Gandhi: la pau és el camí.
Si bé reconec que potser simplifique massa (però per entendre’ns), Juan Carlos planteja, al capdavall, una dicotomia entre un pacifisme més militant, ‘pur’, alternatiu, antiestatal i associat als moviments socials front a un altre més apegat a les institucions i les lleis, més possibilista i que fins i tot, en algun cas, podria concebre l’existència d’un exèrcit ‘pacificador’. En les seues paraules:
“A mi personalmente me sigue llamando la atención la facilidad con la que aceptamos propuestas de “desarme” para nada transformacionales, campañas de reducción de armas o gastos militares que no ponen el acento en la desmilitarización y la aspiración de construir una paz más allá del realismo y el pragmatismo político, bellos discursos filosóficos inocuos sobre la paz o apuestas por las paces que son meros armisticios y no incorporan transformaciones estructurales, culturales, directas y sinérgicas de calado. No es que no rasquen, como dice Galeano, es que rascan donde no pica.”
Crec que Juan Carlos fa bé en introduir o detectar matisos, que sempre els hi ha, i tant, entre diferents formes d’exercir, practicar i concebre el pacifisme. Fet i fet, venim també de tradicions diferents que poden beure en la filosofia liberal de Kant i la seua ‘pau perpètua’, en la nombrosa literatura antibel·licista, en les tradicions obreristes antimilitaristes i llibertàries o en els preceptes religiosos dels quàquers i certs trets del cristianisme. A més a més, ben és cert que davant d’un conflicte bèl·lic, com la nostra guerra civil de 1936, el moviment s’esquartera o pateix en els seus fonaments.
Tanmateix, a mi m’agradaria més posar l’accent en el que compartim més que no en el que pot promoure purismes i, en conseqüència, alguna competència inadequada sobre qui és més autèntic i incontaminat pel poder.
Al meu veure, crec, hauríem d’unificar i concentrar els esforços de tots els pacifistes precisament per poder atraure una bona part de la societat que rebutja la violència com a forma de resolució dels conflictes i que, des de posicionaments democràtics, vol combatre el neofeixisme militarista, violent i mentider que avui guanya terreny dia a dia d’una forma més que preocupant. La música hitleriana dels anys 1930 sona cada vegada més forta i, aquests, no van amb matisos de cap mena en relació als que poden considerar contraris. La ‘depuració’ dels adversaris i l’assenyalament és la seua terrible especialitat.
A més a més, en el fons em sembla que ens falta atacar i tractar un problema fonamental que és com l’elefant en l’habitació que no acabem de veure o no volem enfrontar: no és una altra cosa que el mateix estat i la seua associació existencial amb la guerra i els exèrcits; i, alhora (i ací agarreu-se), amb la pacificació social. Tracte d’explicar-me.
Molts coneixeu (i si no, val la pena llegir-lo) el llibre de Randolph Bourne ‘La guerra es la salud del estado’, un lúcid assaig escrit pel 1917 quan els EEUU es plantejaven entrar en la primera Gran Guerra. I no solament això, si seguim les investigacions de molts historiadors o del mateix Michel Foucault ens adonarem fàcilment com la guerra en el marc feudal està en l’origen d’estats contemporanis com ara França i Espanya. Uns estats que naixen amb la força armada com a eix vertebrador (i despesa principal) i que solament més tard i més avant es complementaran, reforçaran i justificaran amb un aparell burocràtic-fiscal i un corpus legal.
Pardoxalment, però, les democràcies contemporànies han plantejat, de forma paral·lela a la concentració de la violència en mans de l’estat, una possibilitat de control i domesticació dels ‘senyors de la guerra’, les màfies o les xarxes caciquils i delinqüencials de pinxos o ‘matons’. Paral·lelament, anava obrint-se una porta a la primacia del poder civil emanat de la sobirania popular front a la dictadura dels espassots. Ací podríem tenir en compte aportacions com les de Norbert Elias o Steven Pinker.
Hi hauria molta tela que tallar i moltes qüestions a discutir i matisar en aquest sentit però on vull anar a parar és que no podem menysprear l’existència d’un estat bifrontal que té un enorme potencial de control militar i policial sobre les nostres vides però al qual exigim tots els dies una potenciació del sector públic i dels serveis públics front a la potser pitjor alternativa del capitalisme salvatge, pur i dur.
Crec que, al capdavall, més aviat que cavar petites trinxeres entre nosaltres (accentuant les nostres febleses), hauríem de tirar llaços vers un espectre ample de còmplices posant l’accent en les coses que ens poden unir: respecte als drets humans, resolució no violenta dels conflictes, diplomàcia, mobilitzacions al carrer, primacia del poder civil sobre el militar i, especialment, control de la indústria armamentística i els seus tentacles.
Les investigacions que puguen fer centres com l’ICIP o el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, per exemple, malgrat que compten amb fons del sector públic, no poden ser menyspreades com a font d’informació i aliment per a les mobilitzacions antimilitaristes. És el cas evident dels informes i les campanyes sobre la ‘Banca armada’, mogudes pel Delàs, Setem i altres organitzacions. Avui dia aquesta tasca prèvia està servint de suport i fonament per a les mobilitzacions contra el genocidi de Gaza i l’abús de poder de l’estat d’Israel.
Font: https://jesuseduard.blogspot.com/2024/10/juan-carlos-rois-i-els-pacifismes.html