(Más abajo, en castellano)
Manifest de la XVII Marxa per la Desmilitarització de la Serra d’Aitana
Ens retrobem en Aitana, la nostra benvolguda muntanya, després d’un any d’absència. No va ser la nostra voluntat absentar-nos, allà pel mes de maig de 2020. Tampoc vam deixar de vindre perquè s’haguera produït una gran desmilitarització de la nostra societat, per haver-se convertit en realitat el nostre somni de veure Aitana lliure de la presència militar. Tant de bo haguera sigut així! Però, molt al contrari, estos llargs mesos protagonitzats per la pandèmia del covid-19, este any llarg que tant ha afectat les vides de tanta gent, hem pogut comprovar com la institució militar eixia com mai de les seues casernes i es feia omnipresent en la societat.
Hem vist amb sorpresa com una greu emergència que s’hauria d’haver afrontat de manera responsable, des de tota la societat, amb mesures sanitàries i de suport a les persones més vulnerables, ha sigut aprofitada per a un inèdit desplegament del militarisme. Hem hagut de contemplar com altes autoritats dels diversos cossos militaristes de l’estat espanyol ens deien cada dia des de les nostres pantalles que “això és una guerra” i que tots nosaltres som soldats que han d’obeir als seus generals. Deien això per a, a continuació, oferir-nos orgullosos el comunicat bèl·lic diari de persones civils detingudes i sancionades.
Hem vist des de les finestres dels nostres confinaments com els carrers eren ocupats per uniformats que les recorrien una vegada i una altra, sentint-se’n els amos, usurpant en alguns casos, irresponsable i innecessàriament, amb finalitats propagandístiques (parlem sobretot de la unitat militar d’emergències) tasques i funcions pròpies dels cossos especialitzats de la societat civil. Hem vist des de les nostres pantalles com este estat d’excepció provocava recurrents abusos policials. Abusos que, per sort, estan cada vegada més documentats i denunciats i desperten un rebuig social creixent. I no sols a l’estat espanyol: este últim any hem assistit a un gran despertar de la contestació contra l’abús i la brutalitat policial, entre d’altres, en països germans com Xile i Colòmbia, i també als Estats Units.
Mentre romaníem en els nostres confinaments, els nostres tocs de queda i els nostres tancaments perimetrals sentint parlar sobre la pandèmia als mitjans de comunicació un dia sí i un altre també, com si cap altra circumstància en el món haguera d’ocupar la nostra atenció, la veritat és que la dinàmica global d’un sistema injust que espolia riquesa en uns llocs del planeta per a acumular-la en uns altres (i en estos, en poques mans) en cap moment es va detindre ni va minorar la seua marxa.
Bon exemple d’això són els conflictes bèl·lics que ni en plena pandèmia van cessar i que, desgraciadament, hui perduren. Podem parlar de guerres cruentes com les que tenen lloc al Iemen, a Palestina, a diferents països del Sahel, a Ucraïna, a l’Afganistan, a Síria i a un llarg etcètera. O d’altres, larvades, que eufemísticament anomenen “de baixa intensitat”, encara que no per això causen menys víctimes ni desplaçaments poblacionals: Kurdistan, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela, Birmània etc., etc., etc. Són tots conflictes que obeeixen a circumstàncies molt diferents però que, no per això, deixen de tindre algunes coses en comú. Per exemple, que cadascun, d’una o altra manera, està relacionat amb dinàmiques d’apropiació de riquesa que, com déiem abans, acaba per concentrar-se als països del primer món. És per això, per a assegurar això, pel que hi ha tantes tropes dels països occidentals -també de l’estat espanyol- desplegades en eixos llocs. Qui ens anava a dir a nosaltres que guerres tan llunyanes tingueren tant a veure amb el nostre model de vida i la nostra capacitat de consum? No obstant això, per a fer-ho palés davant dels nostres ulls, ací estan totes eixes persones migrants, que fugen de la guerra i la pobresa i que, després de fer viatges penosos i més que perillosos, s’amunteguen davant dels nostres murs fronterers suplicant que els deixem compartir, si més no, uns xicotets trossos del festí.
Per no parlar que totes i cadascuna d’eixes guerres s’alimenten físicament de l’armament que produïm als nostres països. L’estat espanyol és un dels principals productors i exportadors d’armes del món, i ho és, fins i tot, amb l’anuència i el beneplàcit dels sectors socials més progressistes. Recordem, sense anar més lluny, la postura de Kichi, l’alcalde de Cadis, en la controvèrsia sobre la venda de bombes a l’Aràbia Saudita. Per sort, en este últim any, el moviment pacifista i antimilitarista, i també l’ecologista, s’han mobilitzat a l’estat espanyol i altres veïns per a denunciar el “comerç de la mort”; el trànsit de vaixells carregats d’armament amb destinació a diversos països pobres i dictadures, que circulen pels nostres ports, acció que, ara com ara, els ha obligat a navegar de forma clandestina.
D’altra banda, també hem de lamentar-nos que, encara que enguany ha quedat àmpliament evidenciat que allò que la societat necessita són més recursos sanitaris, educatius, de solidaritat amb persones desfavorides, desocupades, etc., els poders que ens regeixen continuen apostant per sostindre, i fins i tot incrementar, la despesa militar. Són obscenes les quantitats que s’inverteixen en la maquinària de la guerra en el nostre propi estat, el desplegament de tropes als països del món empobrit o la compra de artefactes bèl·lics caríssims que en molts pocs anys, a més, es fan obsolets. S’ha comprovat que per al complex industrial-militar no hi ha crisi econòmica ni pandèmia que valga. Els seus negocis, a costa de l’erari públic, valga la metàfora, estan més que blindats.
Per si fóra poca l’evidència de la vocació militarista dels poders polítics i econòmics que ens governen i de fins a quin punt serveixen a interessos d’allò més qüestionables, recentment hem conegut com el govern espanyol ha renovat el seu compromís amb els Estats Units perquè esta potència continue utilitzant “a la seua” les bases militars de Rota i de Morón, prop de l’estret de Gibraltar, instal·lacions d’alt valor estratègic per a les polítiques bel·licistes i intervencionistes d’aquell país, situades, a més, a prop d’un dels llocs del món –ho hem viscut recentment- on més es manifesta el conflicte migratori.
És en este context de les instal·lacions militars i dels seus usos estratègics quan, un any més, hem d’esmentar la base de radars que l’exèrcit espanyol d’aviació té al cim de nostra volguda serra d’Aitana. Com esta instal·lació militar està al servei de tots els inconfessables, i fins i tot criminals interessos que hem exposat en les línies anteriors, i com continua intacta la nostra intenció i la nostra esperança que eixa realitat un dia deixe d’existir. La serra d’Aitana és un espai d’incalculable valor ecològic, és un lloc emblemàtic per a totes les persones que estimem la natura i és també un símbol de la identitat cultural del poble valencià.
Per tot això és pel que tenim la ferma convicció que esta muntanya, en lloc d’una base de radars al servei de la guerra i d’un món injust, ha de ser un santuari de la natura i de la pau.
Per una serra d’Aitana desmilitaritzada, protegida mediambientalment i al servei de la pau.
Aitana, 23 de maig de 2021
Manifiesto de la XVII Marcha por la Desmilitarización de la Serra d’Aitana
Nos reencontramos en Aitana, nuestra querida montaña, tras un año de ausencia. No fue nuestra voluntad ausentarnos, allá por el mes de mayo de 2020. Tampoco dejamos de venir por haber sucedido una gran desmilitarización de nuestra sociedad, por haberse convertido en realidad nuestro sueño de ver Aitana libre de la presencia militar. ¡Ojalá hubiera sido así! Pero, muy al contrario, estos largos meses protagonizados por la pandemia del covid-19, este año largo que tanto ha afectado a las vidas de tanta gente, hemos podido comprobar cómo la institución militar salía como nunca de sus cuarteles y se hacía omnipresente en la sociedad.
Hemos asistido con sorpresa a cómo una grave emergencia que debía haberse enfrentado, responsablemente, desde toda la sociedad, con medidas sanitarias y de apoyo a las personas más vulnerables, ha sido aprovechada para un inédito despliegue del militarismo. Hemos tenido que contemplar cómo altas autoridades de los diversos cuerpos militaristas del estado español nos decían cada día desde nuestras pantallas que “esto es una guerra” y que todos nosotros somos soldados que deben obedecer a sus generales. Decían eso para, a continuación, ofrecernos orgullosos el parte bélico diario de personas civiles detenidas y sancionadas.
Hemos visto desde las ventanas de nuestros confinamientos cómo las calles eran ocupadas por uniformados que las recorrían una y otra vez, enseñoreados de ellas, usurpando en algunos casos, irresponsable e innecesariamente, con fines propagandísticos (hablamos sobre todo de la unidad militar de emergencias) tareas y funciones propias de los cuerpos especializados de la sociedad civil. Hemos visto desde nuestras pantallas, cómo dicho estado de excepción traía consigo recurrentes abusos policiales. Abusos que, por suerte, están cada vez más documentados y denunciados y despiertan un creciente rechazo social. Y no solo en el estado español: Este último año hemos asistido a un gran despertar de la contestación contra el abuso y la brutalidad policial, entre otros, en países hermanos como Chile y Colombia, y también en Estados Unidos.
Mientras permanecíamos en nuestros confinamientos, nuestros toques de queda y nuestros cierres perimetrales escuchando hablar sobre la pandemia a los medios de comunicación un día sí y otro también, como si ninguna otra circunstancia en el mundo debiera ocupar nuestra atención, lo cierto es que la dinámica global de un sistema injusto que expolia riqueza en unos lugares del planeta para acumularla en otros (y en éstos, en pocas manos) en ningún momento se detuvo ni aminoró su marcha. Buen ejemplo de ello son los conflictos bélicos que ni en plena pandemia cesaron y que, desgraciadamente, hoy perduran. Podemos hablar de guerras cruentas como la que se da en Yemen, en Palestina, en diferentes países del Sahel, Ucrania, Afganistán, Siria y un largo etcétera. O de otras larvadas que eufemísticamente se nombran como “de baja intensidad”, aunque no por ello causen menos víctimas ni desplazamientos poblacionales: Kurdistán, México, Colombia, Venezuela, Birmania etc., etc., etc. Son conflictos todos ellos que obedecen a circunstancias muy diferentes pero que, no por ello, dejan de tener algunas cosas en común. Por ejemplo, que cada uno de los cuales, de unos modos y de otros, está relacionado con dinámicas de apropiación de riqueza que, como decíamos antes, acaba por concentrarse en los países del primer mundo. Es por ello, para asegurar eso, por lo que hay tantas tropas de los países occidentales -también del estado español- desplegadas en tales lugares. ¿Quien nos fuera a decir a nosotros que guerras tan lejanas tuvieran tanto que ver con nuestro modelo de vida y nuestra capacidad de consumo? Sin embargo, para hacerlo patente ante nuestros ojos, ahí están todas esas personas migrantes, que huyen de la guerra y la pobreza y que, tras realizar penosos y más que peligrosos viajes, se agolpan ante nuestros muros fronterizos suplicando que les dejemos compartir, siquiera, unas pocas migajas del festín.
Por no hablar de que todas y cada una de esas guerras se alimentan físicamente del armamento que producimos en nuestros países. El estado español es uno de los principales productores y exportadores de armas del mundo, y lo es, incluso, con la anuencia y el beneplácito de los sectores sociales más progresistas. Recordemos, sin ir más lejos, la postura de Kichi, el alcalde de Cádiz, en la controversia sobre la venta de bombas a Arabia Saudí. Por suerte, en este último año, el movimiento pacifista y antimilitarista, y también el ecologista, se han movilizado en el estado español y otros vecinos para denunciar el “comercio de la muerte”; el tránsito de buques cargados de armamento con destino a diversos países pobres y dictaduras, que circulan por nuestros puertos, acción que, por ahora, les ha obligado a navegar en forma clandestina.
Por otra parte, también hemos de lamentarnos de que, a pesar de que este año ha quedado sobradamente evidenciado que lo que la sociedad necesita son más recursos sanitarios, educativos, de solidaridad con personas desfavorecidas, desempleadas, etc., los poderes que nos rigen siguen apostando por sostener, e incluso incrementar, el gasto militar. Son obscenas las cantidades que se invierten en mantener engrasada la máquina de la guerra en nuestro propio estado, el despliegue de tropas en los países del mundo empobrecido o la compra de carísimos artilugios bélicos que en muy pocos años, además, se vuelven obsoletos. Queda comprobado que para el complejo industrial-militar no hay crisis económica ni pandemia que valga. Sus negocios, a costa del erario público, valga la metáfora, están más que blindados.
Por si fuera poca la evidencia de la vocación militarista de los poderes políticos y económicos que nos gobiernan y de hasta qué punto sirven a intereses de lo más cuestionable, recientemente hemos conocido cómo el gobierno español ha renovado su compromiso con Estados Unidos para que dicha potencia continúe utilizando a su antojo las bases militares de Rota y de Morón, cerca del Estrecho de Gibraltar, instalaciones de alto valor estratégico para las políticas belicistas e intervencionistas de aquél país, ubicadas, además, cerca de uno de los lugares del mundo -lo hemos vivido recientemente- en los que más se manifiesta el conflicto migratorio.
Es en este contexto de las instalaciones militares y sus usos estratégicos cuando, un año más, tenemos que nombrar la base de radares que el ejército español de aviación tiene en la cumbre de nuestra querida Serra d’Aitana. Cómo dicha instalación militar está al servicio de todos los inconfesables, e incluso criminales intereses que hemos expuesto en las líneas anteriores, y cómo sigue intacta nuestra intención y nuestra esperanza de que tal realidad un día deje de existir. La Sierra de Aitana es un espacio de incalculable valor ecológico, es un lugar emblemático para todas las personas que amamos la naturaleza y es también un símbolo de la identidad cultural del poble valencià.
Por todo ello es por lo que tenemos la firme convicción de que esta montaña, en lugar de una base de radares al servicio de la guerra y de un mundo injusto, debe ser un santuario de la naturaleza y de la Paz.
Por una Serra d’Aitana desmilitarizada, protegida medioambientalmente y al servicio de la Paz.
Aitana, 23 de mayo de 2021.