Manel Ros
El debat sobre la qüestió del poder sempre ha estat present en els moviments que busquen canviar el món. Habitualment, el debat ha girat entorn a si hem de prendre el poder o no. Però els darrers anys ha evolucionat i n’ha generat d’altres. Avui dia, aquest debat no és tant sobre si hem de prendre el poder o no, si no si hem d’ignorar la qüestió del poder de l’Estat i centrar-nos en altres aspectes.
En aquest sentit, una de les influències més destacades ha estat la ideologia autònoma, que en gran part es resumeix al llibre de John Holloway Canviar el món sense prendre el poder. La idea bàsica del llibre, malgrat el seu provocador títol, no és la de refusar prendre el poder, sinó que hem d’oblidar-nos de l’Estat i tractar de desenvolupar alternatives locals al sistema, creant suficients esquerdes per poder derrotar-lo.
D’aquesta manera, els objectius dels moviments de resistència no han de ser aspirar a desafiar el poder de l’Estat. I això defineix la manera en que ens hem d’organitzar. La referència no ha de ser l’Estat, sinó la societat que volem crear. L’objectiu és crear la societat que volem aquí i ara. Per Halloway, mentre que el concepte de prendre el poder estatal posa l’èmfasi en la transformació de la societat després que això passi, l’altre posa l’èmfasi en transformar la societat aquí i ara.
Com a marxistes revolucionaris, és clar que tenim diferències amb el concepte autònoma de canviar el món. Malgrat això cal destacar que estem d’acord amb moltes coses. Volem canviar el món a través d’un procés d’autoemancipació que ha de venir des de la base. Estem d’acord també en que l’Estat és una forma concreta de relacions capitalistes com l’explotació, la competència i la dominació. Per tant, l’Estat actual és part del problema, no de la solució.
Un cop dit això, no estem d’acord en alguns altres punts. És cert que hi ha coses que no podem saber de com serà canviar el món i que s’aniran descobrint en el procés de canvi, però hi ha una cosa certa: és impossible canviar el món sense resoldre la qüestió del poder de l’Estat.
Així, la diferència principal és que defensem la idea que aquest procés d’autoemancipació requereix enfrontar-se i derrotar l’Estat actual i reemplaçar-lo amb una forma radicalment diferent de poder. No podem deixar de confrontar el problema del poder estatal, ja que els Estats són la concentració més gran del poder del capitalisme. Això en la pràctica significa que estratègicament hem d’estar contra l’Estat. Però no només això, el moviment ha de plantejar-se com esclafar el poder actual que té l’Estat.
Organització i centralització
Quan parlem d’afrontar el tema del poder estatal no significa prendre el poder de l’Estat actual. Si l’objectiu fos aquest, només aconseguiríem un Estat que administraria el capitalisme, ja sigui d’una manera més o menys justa.
Llavors, quina és l’alternativa? Per a nosaltres cal construir un moviment que tingui el poder i l’organització suficient per trencar el poder de l’Estat actual. Però això no significa un partit prenent el poder sinó els oprimits i els explotats –amb la classe treballadora com a motor principal– acabant amb el poder estatal actual i, durant el procés d’aquest canvi social radical, creant noves i radicals formes de poder per poder organitzar la societat per si mateixes.
I això és quelcom que ja ha passat durant la història: els consells de treballadors o soviets a les revolucions de 1905 i 1917 a Rússia, el Comitè de Milícies Antifeixistes a Catalunya al 1936 o els cordones de treballadors durant el procés revolucionari de Xile al 1973. La importància d’aquestes experiències, més enllà de com van sorgir, és que durant un temps van tenir la capacitat de desafiar a l’Estat i construir noves formes de poder.
El problema en la visió de no confrontar o refusar la necessitat d’una manera d’organitzar-se centralitzada, se li digui ‘Estat’ o de qualsevol altre forma, és que per a qualsevol moviment que vulgui desafiar al capitalisme fins les seves últimes conseqüències, hi ha d’haver un moment de centralització i concentració de poder organitzat per fer front a la resposta de les classes dominants. No ens podem enfrontar al poder concentrat del capitalisme si el moviment no confronta, en algun moment de la revolució social, el poder de l’Estat.
És cert que aquesta visió té perills i problemes. Combinar centralització amb autoorganització no és fàcil. Però sense un cert nivell de centralització, el moviment sempre serà derrotat. El poder existeix. La qüestió és qui el té i per a què.