Joan- Carles Martí i Casanova
Des del rovellet de l’ou d’Elx
http://extremsud.blogspot.com.es
Dijous, 24 de maig de 2012, a les vuit de la vesprada, vaig ser present a l’acte Nosaltres els Fusterians que se celebrava al Casal Jaume I d’Elx. Vaig comptar més de setanta persones. Vaig observar que hi havia una majoria d’elxans, de tot el terme municipal, però no hi podia faltar una representació nodrida de crevillentins. El públic tenia entre 20 i 60 anys però hi predominaven els menors de 35, molts encara en la vintena. A Elx hi ha fusterians i espanyolistes. Permeteu-me la terminologia. La resta no l’acabe de veure enlloc malgrat que alguns s’han deixat amerar amb més o menys intensitat. Després, és clar, hi ha tries ideològiques diverses.
A la primeria dels anys 1990 un petit grup emergent de València, ens va voler vendre la granera i el plegador amb la faula que els qui no adoptàvem la nova fe valencianista renovada, no volíem evolucionar i que seríem un entrebanc per al futur del país que acabaria per dir-se, tout court, València. Per aquests, la València més valenciana no era, tan sols, la de Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner o Vicent Andrés Estellés per limitar-me als grans símbols nacionalistes, valencianistes i catalanistes alhora, nadius de la redor de la València cap-i-casal, al País Valencià del segle XX.
Mentrestant, una immensa majoria de valencians compromesos no volíem caure de l’ase pel que feia al nou credo i militàvem en l’entesa entre els pobles de llengua i cultura catalana perquè de no haver existit intensament, al llarg de la nostra història, caldria haver-la inventada. A alguns, més possibilistes, ens van vendre que no calia renegar de res i que el temps faria mestres. Com a referent de la tercera ciutat valenciana vaig rebre un gran tractament personal, a la darreria del segle XX, de la mà de les primeres espases. Teníem diferències, és clar, i algunes no eren menors, però el vaixell en què navegàvem havia d’atansar-nos al mateix port. Vaig voler creure-hi.
En algun moment tots sentim que hi ha una gota que fa vessar el got de les nostres creences més íntimes. Alguns no s’adonen que la confiança donada no és un xec en blanc. Revisar totes les gotes acumulatives s’escapa d’aquesta tribuna que vol ser clara. És el resultat del que passa quan s’ha de pouar en aigua salmaia. Ara, quan s’arriba a un punt en què es perden les formes un pensa que no deu ser el resultat del gran humanisme nacionalista d’arrel fusteriana sinó del contagi d’algunes de les noves amistats que es fan. Hi reconeixem els vells tics dels uns i dels altres tant si procedeixen del l’espanyolisme regionalista conservador com si procedeixen de l’estatalisme espanyol progressista reformador.
A més a més, els més eixelebrats acostumen a mesurar la intel·ligència humana en funció dels seus convenciments personals. Això, estimats companys, hi ha unes altres maneres de mesurar-ho perquè tothom sap que la perversitat més absoluta compta també amb uns coeficients d’intel·ligència que se n’ixen del gràfic. A mi no se m’ha acudit mai pensar el contrari i no negaré que el neoregionalisme valencià o l’espanyolisme reformador dispose de grans talents amb les quals no estic d’acord en el que és fonamental. Pel que fa a les cues de palla, manera ben curiosa de dir que un és curt d’enteniment, deuen tenir-les els qui es limiten a repetir la lliçó apresa vinguen d’on vinguen.
Ara, aquest nou lobby conciliador deu tenir clar amb qui volen que els més limitats trenquen palletes que és com s’ha dit sempre, per aquí avall, «dividir l’herència». Amb el vostre permís us donaré una explicació d’aquest costum ancestral.
Així és com mon sogre Vicent, cap al 2000, va dividir l’heretatge familiar del Camp d’Elx entre el fill i les dues filles. Va trencar tres palletes de tres mesures diferents. Abans d’això un alfarrassador financer -el director de la Caixa rural- havia fet tres bandes diferents perquè no totes apetien de la mateixa manera malgrat tenir un mateix preu al mercat d’aleshores. Que si el bancal de magraners del Salobre està massa lluny… Que qui vol cases de camp juntes i qui vol apartament…. Va posar nom de banda a cada palleta i cadascun dels germans va haver de prendre’n una del puny tancat del pare.
Com molts altres fusterians dec estar en el punt de mira d’alguns pel que fa al trencament de palletes. Espere que hagen fet bé els comptes pel que fa a les bandes. Jo he triat la palleta que més m’agrada, sense necessitat d’intervencionisme, i igual se m’hi dóna si ara mateix sembla que siga la més desavantjosa. A les pròximes eleccions tinc clar per on passejaré el meu barret.
Dit això, aconselle trellat però, sobretot, respecte i bones maneres. Unes bones maneres que hauran de fer que ens tornem a trobar en un dia que albire no gaire llunyà. Darrerament, s’empren adjectius que fan agonia perquè no es corresponen amb cap realitat palpable sinó és amb campanyes personalitzadores de desprestigi propagandístic. No cal atacar la dignitat de persona per atacar les seues idees. I aquest avís el llance a tots. Alguns haurien de prendre nota que el fusterianisme militant, no tan sols fa la viu-viu a València sinó a totes les comarques valencianes. A la meua comarca, si més no, coneix una nova embranzida que augure notable i vigorosa en aquesta recta devers el 2020. La trobada elxana de l’altre dia m’ho va confirmar ferm.
Així, davant de campanyes bilingüistes a les grans ciutats valencianes, inclosa la meua d’Elx on gairebé tothom entén la llengua, l’assumpció manifesta de la doble nacionalitat espanyola-valenciana, el discurs autonomista que es diria regionalista a qualsevol tractat de política internacional, on hi caben des dels neoforalistes als neoestatalistes o els espanyolistes més convençuts, un no es veu amb cor de donar suport a plataformes sense cap ideologia que no siga la urna de cristall.
A la comarca més meridional de llengua catalana, amb una vitalitat encara alta de la llengua malgrat la castellanització evident, la segona i tercera generació fusteriana ens ha eixit d’un «catalanista» que impressiona des del minoritarisme de les xifres. Ara, dels altres en coneixem ben pocs i això sense comptar amb la capacitat de sacrifici i de treball. De fet, pel que fa a les enteses contranatura, la continuïtat històrica comarcana s’ha fos com un terròs de sucre, motiu pel qual s’ha lliurat el pany i la clau a baix preu a qui necessitava sigles per seguir amb la seua aventura personal.
L’any 1969, amb motiu del centenari de la naixença de Pompeu Fabra, dos elxans, Antoni Bru i Josep Maraldés organitzaven el primer curs de català que s’havia donat a tot l’Extrem Sud del País Valencià des de la primeria del segle XVIII quan la llengua deixà de ser oficial. Tots dos van ser uns grans europeistes, valencianistes i catalanistes alhora. Eren homes d’una gran cultura com ho foren els nostres grans prohoms de la segona meitat del segle XX. Ja havien començat la seua tasca els anys 1950. Així, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés ja publicaven en català a l’Elx de la darreria dels 1950. D’aquesta escola en sóc fill i done la benvinguda als néts. D’altra banda, em tinc per un home assenyat.
estremsud del País Valencià:d’Elx a Guardamar Blog de Joan-Carles Martí i Casanova.
http://extremsud.blogspot.com.es