Enric Castelló
Després d’un Sant Jordi tan perfecte i assolellat demano disculpes per molestar amb un tema com aquest: «Les paraules més silencioses són les que porten la tempesta, els pensaments que caminen amb peus de colom dirigeixen el món». Són paraules de Friedrich Nietzsche recollides a Ecce Homo i que plantegen les suaus formes que pot prendre un acte de força, agressiu o violent. No sempre la força bruta és sinònim de poder i és un lloc comú la idea que la violència explícita acostuma a ser mostra de debilitat. A Violència Slavoj Žižek posa sota la lupa aquest concepte i n’indaga l’ontologia. Existeixen diverses lliçons en l’obra de Žižek però potser la més important és la que considera que la violència és, per sobre de tot, un artefacte ideològic i que és una equivocació descartar-la com alguna cosa perniciosa a priori. En això Žižek se situa en una posició nietzscheana, més enllà del bé i del mal, si es vol amoral.
Mirada de reüll Ja a les primeres planes el filòsof eslovè defèn que aquesta és la posició idònia per afrontar l’anàlisi d’un concepte com el de violència. Existeix en ella, en les seves conseqüències físiques més evidents, el patiment i l’horror, alguna cosa que als humans ens fa automàticament sentir empatia amb les víctimes. Per això Žižek afronta la violència de reüll i desenvolupa un estudi desapassionat.
El resultat és una obra més que suggerent, en certs moments les seves idees són una mena de sacsejada de cervell, cosa que a vegades no va mal –l’atonia de moltes obres actuals i la por a ser titllat d’incorrecte solen produir assajos certament avorrits; no passa això amb Žižek. Per exemple, ens aterrem davant d»imatges de violència als carrers de Nova Orleans, als suburbis francesos o a una ciutat africana, però pocs ens preguntem sobre la situació que ha portat a aquest esclat de violència. Aquesta reacció és per a Žižek símptoma d»impotència o sovint es desencadena amb una funció fàtica.
¿Ens escolteu?
Aquesta funció fàtica m’ha fet pensar en els recents disturbis anti-Bolonya. L’episodi del xoc entre manifestants i forces de seguretat es podria entendre com una crida dels primers, un «eooo, ens escolteu?». A més serveix per a testejar el canal, per veure si arriba el missatge. Té sentit pensar que aquesta situació hagi sorgit en un moment de precarietat laboral, d’alt nivell d’atur entre els joves, de manca d’accés a l’habitatge, de desprestigi de l’educació en general. És també, en certa manera, una reacció d’impotència davant d’un procés que és imparable. I també és una actitud poc efectiva en l’objectiu d’aturar dit procés –no plana aquesta idea entre els mateixos manifestants?
Finalment, la protesta es converteix en soroll, en «cassolada». La situació va portar inexorablement a una expressió de violència explícita del sistema quan la policia va carregar i es va fer evident la violència sistèmica, va aflorar en forma física o subjectiva. Una part dels objectius dels manifestants s»acompleix. Ara poden cridar: Ho haveu vist!
El filòsof no vol amb això justificar cap tipus de violència, tan sols fer pensar en altres formes de violència que no són socialment definides com a tal. També posar en evidència la violència estructural continguda en situacions quotidianes, a les voreres dels nostres edificis, a les nostres tauletes de nit. Žižek s’atreveix a llençar idees provocatives que segurament requeririen d’una anàlisi més detinguda però que, a priori, són com pessigades. Jutgeu sinó la següent: «Els drets humans són, de fet, els drets del mascle blanc propietari d»intercanviar lliurement en el mercat i explotar els treballadors i les dones, així com d»exercir el domini públic».
Contra el comunisme liberal
Existeix en l’obra de Žižek una recança contra els que denomina «comunistes liberals», o si es vol l'»esquerra moderada», el que entén com l’actitud política d»elaborar un programa que intenta desfer els desoris que provoca el sistema que un mateix defèn: la subvenció i la protecció social no serien aquí una altra cosa que la factura a pagar per mantenir un sistema injust. De fet, per a Žižek el subjecte del lliure albir, individualista, multicultural i cosmopolita, sols es pot entendre en un procés «extremadament violent (cursiva a l’original) en què s’extreu l’individu d’un món particular, en què a aquest individu se li tallen les arrels».
En general Žižek critica tots aquells que per una part condemnen la «violència subjectiva», mentre que per altra cometen actes de «violència sistèmica». La ideologia que més clarament representa aquesta actitud seria el liberalisme que promou un discurs de lliure albir en un sistema de constricció violenta. En el fons, penso que Žižek rescata el concepte de subjecte d’Althusser, en el sentit que la ideologia transforma els individus en subjectes –ja desproveïts de llibertat i l»actuació dels quals es deu al context social.
Un exemple espanyol
Un dels exemples que posa Žižek està relacionat amb la política d’immigració espanyola. Quan el 2005 es va generar als mitjans «l’onada» d’immigrants intentant passar la tanca de Melilla –aquí el lèxic ja predisposa a la por, ja que l’onada és una cosa violenta a la qual el sistema ha de respondre–, va ser justament el govern de Zapatero, en paraules de Žižek, «el líder de l’administració possiblement més tolerant i antiracista d’Europa», que va dissenyar un pla per a construir un mur de separació molt més sofisticat. Žižek ofereix de tant en tant algunes solucions neo-marxistes. En aquest cas la seva proposta és la de trencar el mur socioeconòmic: «Canviar la societat per a que la gent deixi d’intentar escapar desesperadament del seu propi món». En aquesta part s’aprofundeix poc en com pensa que s’ha d’actuar, en quins són els passos a seguir.
També advoca per l’ateisme –un altre gir nietzschià- i es pregunta si després de tots els horrors comesos en nom d’una o altra religió no n’hem tingut suficient. Però la seva proposta de definició d’allò que considera «violència divina» no te relació amb els actes fonamentalistes religiosos –com erròniament pot fer entendre el text de la contraportada del llibre en català–, sinó més aviat amb la idea de la violència sense finalitat concreta, és senyal que el món està «dislocat» des del punt de vista ètic.
Passivitat agressiva
Žižek és un dels filòsofs vius amb més èxit al panorama internacional. És un renovador del pensament marxista i de la psicoanàlisi lacaniana. És un autor interessant per als lectors que volen introduir-se en el món de la filosofia però els fa respecte o peresa. Les seves idees són contínuament exemplaritzades amb elements o textos de la cultura popular. Així, les reflexions més profundes sobre el terrorisme, els sistema capitalista, la sexualitat en el món contemporani, la tolerància o el racisme, s’acompanyen amb el comentari de pel·lícules com El club de la lluita, Els ocellso Dogville, però també amb novel·les d»autors clàssics i contemporanis.
No puc tancar l’article sense deixar una pregunta oberta al lector que hagi arribat fins aquí. Fa un temps em vaig molestar una mica perquè un conegut no m’havia contestat un correu que en realitat no necessitava resposta, però que jo esperava. En comentar-li el tema a una altra col·lega em va advertir: «Sí, aquesta persona té un estil de passiu agressiu». No havia escoltat aquesta expressió, però s’ajustava realment al cas. Era cert, jo em sentia atacat quan en realitat aquell paio no m»havia fet res, tanmateix, era un no-acte violent. A Žižek he trobat una altra resposta, si voleu òbvia però per a mi satisfactòria: «A vegades, no fer res és la cosa més violenta que es pot fer». Pot ser la passivitat tan agressiva?
Fitxa de lectura
Català
Slavoj Žižek
Violència
Traducció de Concepció Irribarren
Prólogo de Bernat Dedéu
Editorial Empúries, Barcelona
252 pàgs
La vanguardia
Més a baix en Castellà
Pensando la violencia
Enric Castelló
Tras un Sant Jordi tan perfecto y soleado pido disculpas por molestar con un tema como este: «Las palabras más silenciosas son las que traen la tempestad, los pensamientos que caminan con pies de paloma dirigen el mundo». Son palabras de Friedrich Nietzsche recogidas en Ecce Homo y que plantean las suaves formas que puede tomar un acto de fuerza, agresivo o violento. No siempre la fuerza bruta es sinónimo de poder y es un lugar común la idea de que la violencia explícita suele ser signo de debilidad.
En ‘Sobre la violencia’ Slavoj Žižek pone bajo lupa este concepto e indaga su ontología. Existen diversas lecciones en la obra de Žižek pero quizás la más importante es la que considera que la violencia es, ante todo, un artefacto ideológico y que es una equivocación descartarla como algo pernicioso a priori. En eso Žižek se sitúa en una posición nietzscheana, más allá del bien y del mal, si se quiere amoral.
Mirada de soslayo
Ya en las primeras páginas el filósofo esloveno defiende que esta es la posición idónea para afrontar el análisis de un concepto como el de violencia. Existe en ella, en sus consecuencias físicas más evidentes, en el sufrimiento y en el horror, algo que a los humanos nos hacen automáticamente sentir empatía con las víctimas. Por eso, Žižek afronta la violencia de soslayo y desarrolla un estudio desapasionado.
El resultado es una obra más que sugerente, en ciertos momentos sus ideas son una especie de sacudida de cerebro, cosa que a veces no va mal –la atonía de muchas obras actuales y el miedo a ser tildado de incorrecto suelen producir ensayos ciertamente aburridos; no pasa esto con Žižek. Por ejemplo, nos aterramos ante imágenes de violencia en las calles de Nueva Orleans, en los suburbios franceses o en una ciudad africana, pero pocos nos preguntamos sobre la situación que ha llevado a este estallido de violencia. Esta reacción es para Žižek síntoma de impotencia o a menudo se desencadena con una función fática.
¿Nos escucháis?
Esta función fática me ha hecho pensar en los recientes disturbios anti-Bolonia. El episodio del choque entre manifestantes y las fuerzas de seguridad se podría entender como una llamada de los primeros, un «eooo, ¿nos escucháis?». Además sirve para testar el canal, para ver si llega el mensaje. Tiene sentido pensar que esta situación haya surgido en un contexto de precariedad laboral, de alto nivel de paro entre los jóvenes, de falta de acceso a la vivienda, de desprestigio de la educación en general.
Es también, en cierta manera, una reacción de impotencia ante un proceso que es imparable. Y también es una actitud poco efectiva en el objetivo de parar dicho proceso –¿no planea esta idea entre los mismos manifestantes?- Finalmente, la protesta se convierte en ruido, en cacerolada. La situación llevó inexorablemente a una expresión de violencia explícita del sistema cuando la policía cargó y se hizo evidente la violencia sistémica, afloró en forma física o subjetiva. Una parte del objetivo de los manifestantes se cumple. Ahora pueden gritar: !Lo habéis visto!
El filósofo no quiere con esto justificar ningún tipo de violencia, tan solo hacer pensar en otras formas de violencia que no son socialmente definidas como tal. También poner en evidencia la violencia estructural contenida en situaciones cotidianas, en las aceras de nuestros edificios, en nuestras mesitas de noche. Žižek se atreve a lanzar ideas provocativas que seguramente requerirían de un análisis más detenido pero que, a voz de pronto, son como pellizcos. Júzguese sino la siguiente (traducción nuestra del catalán): «Los derechos humanos son, de hecho, los derechos del macho blanco propietario de intercambiar libremente en el mercado y explotar a los trabajadores y a las mujeres, así como de ejercer el dominio público».
Contra el comunismo liberal
Existe en la obra de Žižek un resquemor contra los que denomina «comunistas liberales», o si se quiere la «izquierda moderada», lo que entiende como la actitud política de elaborar un programa que intenta deshacer los desastres que provoca el sistema que uno mismo defiende: la subvención y la protección social no serían aquí otra cosa que la factura a pagar por mantener un sistema injusto. De hecho, para Žižek el sujeto del libre albedrío, individualista, multicultural y cosmopolita, solo se puede entender en un proceso «extremadamente violento (cursivas en el original) en el que se extrae al individuo de un mundo particular, en el que a este individuo se le cortan las raíces».
En general Žižek critica a todos aquellos que por una parte condenan la «violencia subjetiva», mientras que por otra cometen actos de «violencia sistémica». La ideología que más claramente representa esta actitud seria el liberalismo que promueve un discurso de libre albedrío en un sistema de constricción violenta. En el fondo, pienso que Žižek rescata el concepto de sujeto de Althusser, en el sentido de que la ideología transforma los individuos en sujetos –ya desprovistos de libertad y cuya actuación se debe al contexto social.
Un ejemplo español
Uno de los ejemplos que pone Žižek está relacionado con la política de inmigración española. Cuando en 2005 se generó en los medios «la oleada» de inmigrantes intentando pasar la cerca de Melilla –aquí el léxico ya predispone al miedo, puesto que oleada es algo violento a lo que el sistema ha de responder–, fue justamente el gobierno de Zapatero, en palabras de Žižek, «el líder de la administración posiblemente más tolerante y antiracista de Europa», el que diseñó un plan para construir un muro de separación mucho más sofisticado. Žižek ofrece de vez en cuando algunas soluciones neo-marxistas, en este caso su propuesta es la de romper el muro socioeconómico: «Cambiar la sociedad para que la gente deje de intentar escapar desesperadamente de su propio mundo». En esta parte se profundiza poco en el cómo piensa que se debe actuar, en cuáles son los pasos a dar.
También aboga por el ateismo –otro giro nietzscheano– y se pregunta si tras todos los horrores cometidos en nombre de una u otra religión no hemos tenido suficiente. Pero su propuesta de definición de lo que considera «violencia divina» no tiene relación con actos fundamentalistas religiosos –como erróneamente puede hacer entender el texto de la contraportada del libro en catalán–, sino más bien con la idea que la violencia sin finalidad concreta, es una señal de que el mundo está «dislocado» desde el punto de vista ético.
Pasividad agresiva
Žižek es uno de los filósofos vivos con más éxito del panorama internacional. Es un renovador del pensamiento marxista y del psicoanálisis lacaniano. Es un autor interesante para los lectores que quieren introducirse en el mundo de la filosofía pero les da respeto o pereza. Sus ideas son continuamente ejemplarizadas con elementos o textos de la cultura popular. Así, las reflexiones más profundas sobre el terrorismo, el sistema capitalista, la sexualidad en el mundo contemporáneo, la tolerancia o el racismo, se acompañan con el comentario de películas como El club de la lucha, Los pájaros, o Dogville, pero también con novelas de autores clásicos y contemporáneos.
No puedo cerrar el artículo sin dejar una pregunta abierta al lector que haya llegado hasta aquí. Hace un tiempo me molesté un poco porque un conocido no me había contestado un correo que en realidad no necesitaba respuesta, pero que yo esperaba. Al comentarle el tema a otra colega, me advirtió: «Sí, esta persona tiene un estilo de pasivo agresivo». No había oído esta expresión, pero se ajustaba idealmente al caso. Era cierto, yo me sentía atacado cuando en realidad aquel tío no me había hecho nada, sin embargo, era un no-acto violento. En Žižek he encontrado otra respuesta, si queréis obvia pero para mi satisfactoria: «A veces, no hacer nada es la cosa más violenta que se puede hacer». ¿Puede la pasividad ser tan agresiva?
Ficha de lectura
Castellano
Slavoj Žižek
Sobre la violencia
Traducción de Antonio José Antón Fernández
Paidós. Barcelona
208 páginas