Juan Carlos Rois
La noviolencia como acción política. Cambio global frente al militarismo y la violencia rectora.
Madrid: La Imprenta, 2025
————-
És evident que hi ha antecedents importants de filosofies i d’accions col·lectives noviolentes. Només amb esmentar les figures de Mohandas Gandhi, de Martin Luther King o Nelson Mandela ens podríem ‘ambientar’.
És també palès, però, que en el context polític actual es fa problemàtic defendre aquestes posicions. Precisament quan són, certament, més necessàries que mai.
És per això mateix que cal actualitzar i fer bategar els plantejaments noviolents si no volem que esdevinguen tan sols un referent llunyà o passatista.
Juan Carlos Rois és, sens dubte, un dels activistes més assenyalats en aquest àmbit. Ben destacable és el seu aguait permanent i exhaustiu de les despeses que cada consell de ministres aprova pel que fa la qüestió militar i armamentística. El seu compromís social ve d’antic i a les nostres terres són forts els seus lligams amb el grup antimilitarista Tortuga i el món del Moviment d’Objectors de Consciència.
Darrerament, el seu procés d’estudi i reflexió l’ha portat a confegir aquest llibre des d’on analitza moltes de les aportacions teòriques i pràctiques de la lluita noviolenta i aporta la seua visió.
En primer lloc fa una anàlisi del complex fenomen de la violència per tal de poder ‘atacar-lo’; però, al meu entendre, l’aportació més important que realitza és la seua reivindicació de l’acció com a nucli i principi fonamental de la noviolència. Una acció diferenciada de l’adhesió ideològica o de l’activisme religiós i partidista. No sembla molt amic de la ‘mera contemplació’ que, al meu veure, podria ser dialècticament complementària.
Per a ell, la noviolència ha de recelar de les vies formals o de les receptes abstractes. S’ha de construir allà on es desenvolupa la vida i es produeix la contesa. No admet la passivitat ni tan sols la delegació. Es fonamenta en l’empoderament i l’enfortiment grupal, en els afectes entrellaçats i en tot allò que constitueix el ‘procomú’.
L’experiència històrica de les lluites noviolentes ha tingut un caire bàsicament pragmàtic i distant dels experts, de les elits o fins i tot de la militància avantguardista; o de l’hiperactivisme militant que no copsa ni mesura bé la realitat social.
Això sí: a més de la denúncia de les injustícies i de la capacitat de resistència, cal aportar un horitzó alternatiu.
La noviolència haurà de ser repensada des de la noció d’interdependència, de tot allò que viu, sense haver de crear una nova doctrina, ideologia o filosofia; tot alhora ha de ser permeable, flexible i respectuosa de diferents tradicions.
Potser Juan Carlos fa bé en sospitar o recelar de plantejaments teoricistes, academicistes o intel·lectualistes. Però no podem obviar que necessitem referents teòrics que ens permeten ‘imaginar’ i construir alternatives. Fins i tot, podria ser, anirien bé certs lideratges una mica més ètics i modèlics que no els avui predominants. Ell mateix potser en siga un de bona mena.
D’altra banda, el llibre pateix d’un problema global que sembla afectar bona part de les publicacions que circulen: li sobren, si més no, un centenar de planes. Estan bé les concrecions i matisacions, però es podria sintetitzar o dir el que es vol dir en un espai més breu. Tot amb tot, no deixa de tenir un cert aire enciclopèdic: una mena d’estat de la qüestió des de posicions d’arrel llibertària.
En tot cas, l’obra és certament meritòria i ambiciosa, tot plantejant una visió de conjunt i de futur pel que fa l’acció noviolenta. Una manera de fer compartida no solament pel pacifisme i l’antimilitarisme sinó també per altres moviments de caire social, ecologista i feminista. Entre altres aspectes, resulta fonamental el concepte de «seguretat humana» de Galtung i de l’ONU en contraposició al de defensa militar. O el pas d’una lluita contra injustícies puntuals a una lluita per un canvi global front a la lògica de la violència rectora.
En acabant i des del moment actual, Juan Carlos reconeix que ara mateix no s’albira amb claredat un horitzó de sentit i una agenda de lluita contra el puixant militarisme. Els vells programes pacifistes han esdevingut insuficients per enfrontar l’escenari actual. No haurem de renunciar, tanmateix, a la confluència d’esperances, desitjos i lluites on la noviolència pot jugar un paper de mètode integrador.
Font: https://jesuseduard.blogspot.com/2025/05/pensar-i-activar-la-noviolencia.html