Más abajo, artículo en castellano.


Intifada Literària: Un crit per les qui no tenen veu contra el lobby sionista

Arnau Carné

Tigre de paper Edicions

www.tigredepaper.cat

www.verkami.com/projects/2513-intifada-literaria

“Un crit pels qui no tenen veu” és el títol del discurs d’agraïment de Pilar Rahola davant la concessió del premi Mass Media Award 2009, atorgat per l’American Jewish Commitee a Washington (1).

Aquí, als Països Catalans, acostumats a veure la Pilar Rahola “bordant” en tertúlies i shows televisius com el “Crónicas Marcianas” de Tele 5 o “Els matins” a TV3 més recentment, ens pot sorprendre la concessió d’un premi atorgat per una organització estatunidenca considerada pel New York Times com “la degana de les organitzacions jueves americanes”. Però resulta que aquest no és un cas aïllat. En els últims anys també ha rebut premis de l’American Israel Public Affairs Commitee (AIPAC) (principal lobby sionista dels Estats Units), de la Anti-Defamation League (ADL) (una ONG autodefinida com la primera agència estatunidenca de drets civils i drets humans), i del UN Watch (una ONG que es dedica a combatre les posicions “anti-israelianes” a les Nacions Unides). A l’Estat espanyol, l’any 2012 rep el premi Samuel Hadas que atorga l’Ambaixada d’Israel, juntament amb els ex-presidents del govern espanyol i de la Generalitat José María Aznar, Jordi Pujol i Felipe González, “en reconeixement al seu esforç a favor del respecte i la tolerància del poble jueu”.

Una de les preguntes és: per què aquests premis d’aquestes organitzacions pro-sionistes «d’alt nivell» a una periodista d’aquest caire tan barroer, existint acadèmiques de més «prestigi intel•lectual» dins del cercle de defensores del sionisme i l’Estat d’Israel?

Des de l’aparició i l’expansió dels anomenats “Mass Media” (mitjans de comunicació de masses), exercir el seu control s’ha convertit en una qüestió sine qua non per tots aquells poders que vulguin transmetre i inculcar el seu pensament. Així, veiem com totes les grans cadenes televisives, radiofòniques o els grans diaris de paper o electrònics pertanyen o depenen de corporacions empresarials que tenen la seva unitat principal de negocis en altres àmbits. En aquest sentit, la tasca de les “creadores d’opinió pública”, periodistes i tertulianes, pot arribar a ser tan o més important que la tasca de les “controladores de l’ordre públic”, policies i militars. I en la societat teledirigida del consum ràpid, el paper dels anomenats “programes escombraria” juga un rol important en fer calar missatges carregats de valors a un tipus de persona teleespectadora que difícilment accedeix a programes o lectures de caire més “acadèmic”.

Fixem-nos que en el discurs d’agraïment de Pilar Rahola pel premi atorgat per l’American Jewish Commitee (1) hi apareixen diversos elements esgrimits per les grans defensores de l’Estat d’Israel i les seves polítiques: una identificació de l’Estat d’Israel amb els valors “occidentals” (democràcia, justícia, drets humans, llibertat…); la identificació de “l’extremisme islàmic” com “l’enemic de la humanitat” (idea del “xoc de civilitzacions”); l’acusació “d’antisemita” de tota aquella qui s’oposa o critica les polítiques i l’essència de l’Estat d’Israel; i la utilització de l’alliberament de la dona com a justificació d’aquesta nova “croada”.

ISRAEL I ELS “VALORS OCCIDENTALS”

“Israel és l’únic aliat del poble Palestí Democràtic”. […] “Trinxeres, és el títol de l’últim llibre de David Harris. Certament, estem a les trinxeres. A les trinxeres de la Justícia, a les trinxeres dels Drets Humans, a les trinxeres de la Llibertat i a les trinxeres d’Israel, perquè Israel és el símbol de tots aquests valors” (P. Rahola).

David Harris és el director executiu de l’American Jewish Commitee i també és membre del Council on Foreign Relations (CFR), un dels think thanks amb més influència en la política exterior dels Estats Units vinculat a grans corporacions com la Rockefeller, Carnegie, Goldman Sachs…

No és cap secret que la política exterior dels últims governs d’Estats Units a la zona de l’Orient Mitjà ha estat molt vinculada als interessos de l’Estat d’Israel. Des del simple fet que Israel és dels primers Estats en beneficiar-se de l’ajut militar d’EUA, fins el paper del lobby sionista dels EUA en la decisió d’envair l’Iraq l’any 2003, seguint la pauta de l’anomenat Pla Yinon, que pretén dividir i debilitar els Estats àrabs que envolten Israel (2).

El rol imperialista dels Estats Units precisament s’ha justificat amb aquests mateixos “valors occidentals” que la Pilar Rahola identifica amb Israel. Recordem els noms de “Operació Justícia Infinita” i “Operació Llibertat duradora” en la invasió militar d’Afganistan de 2001, o els conceptes de “intervenció humanitària” i “Responsabilitat de Protegir” utilitzats per enviar militars a apropiar-se de recursos naturals amb l’excusa de protegir Drets Humans des de Somàlia fins a Líbia.

En el mateix sentit, per les milers de palestines empresonades i torturades per motius polítics a les presons israelianes, pels milions de palestines refugiades arreu del món que Israel no permet tornar a les seves llars, per les milers de morts de Gaza víctimes dels bombarders de l’exèrcit israelià, per totes aquelles que diàriament han de conviure amb una ocupació militar a Palestina, Israel precisament no és un símbol de Justícia, Drets Humans i Llibertat, ni un aliat.

EL XOC DE CIVILITZACIONS

“Al Segle Vint, la humanitat va haver de lluitar contra dos tipus de totalitarisme, l’Estalinisme i el Nazisme, ambdós diferents, però en essència iguals. Ara, al Segle Vint-i-un, sofrim els assalts d’un enemic nou tot i que similar: l’extremisme Islàmic” (P. Rahola).

El plantejament de “l’enemic mundial” ha estat adoptat per les diferents administracions presidencials estatunidenques des de la fi de la II Guerra Mundial per tal d’intervenir en assumptes d’altres Estats, amb el comunisme com a principal enemic durant l’anomenada Guerra Freda (plantejament que justificarà les “Doctrines de Seguretat Nacional” conegudes especialment per les dictadures militars d’Amèrica Llatina), la «Guerra contra les Drogues» dels anys ’80 i ’90, i amb el fonamentalisme islàmic com a nou enemic, conegut mundialment especialment a partir dels atemptats de l’11 de Setembre de 2001 a Nova York. Aquest últim enemic respon a un plantejament geopolític sorgit als anys ’90, després de la caiguda del Mur de Berlín, definit dins del concepte de «xoc de civilitzacions».

La popularització del concepte de “xoc de civilitzacions” s’atribueix a Samuel Phillips Huntington, acadèmic de les universitats de Harvard, Yale, Columbia i Chicago, cofundador de la revista sobre política exterior Foreign Policy i assessor de diferents departaments del govern d’Estats Units, el qual planteja un nou ordre mundial després de la Guerra Freda basat en una lluita entre civilitzacions. Aquest pensament teòric ha servit per promoure l’intervencionisme estatunidenc. I Huntington no és l’únic teòric que ha fomentat aquesta teoria. L’acompanyen figures com Francis Fukuyama i la seva famosa teoria de «la fi de la història», que serví de puntal ideològic pels ultraconservadors anomenats «neocons» i Zbigniew Brzezinski, col•laborador de Huntington, i autor de «El gran taulell d’escacs», entre altres.

És curiós com aquest «nou enemic», definit com a «extremisme islàmic», en certes ocasions del passat i del present no sembla tenir un caràcter tan antagonista. Recordem com el mateix Brzezinski fou una peça clau quan els Estats Units van donar suport als islamistes mujahidins afganesos, més coneguts com a «senyors de la guerra», que derrocaren el govern pro-soviètic d’Afganistan l’any 1992, alguns d’ells actualment amb presència al nou Parlament Afganès de Hamid Karzai, recolzat pels mateixos Estats Units. I és que davant l’auge de corrents marxistes als països de predomini de la religió musulmana, els Estats Units no han dubtat en recolzar fonamentalistes religiosos com els Germans Musulmans en contra de Nasser a Egipte, Sarekat-i-Islam en contra de Suharto a Indonèsia, el Jamaat-e-Islami en contra de Bhutto al Pakistan i el mateix Osama Ben Laden i els ja esmentats mujahidins afganesos en contra del comunisme laic de Najibullah (3). La història i el present ens mostren que les aliances dels Estats Units no responen a un “xoc de civilitzacions”, sinó a una conveniència geopolítica per defensar l’interès de les grans corporacions multinacionals, principalment les que es dediquen al negoci petrolier i les que formen part del complex militar-industrial. Sinó, preguntem-nos pel paper d’Estats Units en l’armament de faccions fonamentalistes islàmiques a Líbia en contra del règim encapçalat per Gadafi o pels vincles amb el govern de Qatar i la seva escola de pensament reaccionari Qatar Foundation.

“L’ANTISEMITISME” DE LES CRÍTIQUES AMB ISRAEL

“Tenim una llarga llista d’intel•lectuals i reporters obsessionats contra Israel, […] si una víctima cau sota les bales Americanes o Israelianes, aleshores aixequen la seva veu i condemnen al país enemic i maleït. Aquests intel•lectuals són els inventors del nou antisemitisme, políticament correcte, disfressat de solidaritat…” (P. Rahola)

La tràgica història del poble jueu està marcada per expulsions (com les dutes a terme per diferents monarquies catòliques europees a l’Edat Mitjana i Moderna), pogroms de la Rússia tsarista i l’holocaust del règim nazi durant la Segona Guerra Mundial. És amb la justificació de les persecucions del poble jueu que neix la ideologia sionista a finals de segle XIX, i és amb l’excusa de l’extermini de l’holocaust que es titlla qualsevol qüestionament a l’Estat d’Israel com a conducta «antisemita».

El lingüista i activista Noam Chomsky ha declarat que l’Anti-Difamation League (una de les organitzacions que han condecorat a Pilar Rahola) ha esdevingut una defensora de la política israeliana i que acusa a tota l’oposició d’esquerres als interessos israelians d’antisemita.

Doncs quan un Estat es crea expulsant a centenars de milers d’habitants a través de massacres i terror militar, quan s’estableix com a Estat racial, amb un règim intern d’apartheid creant diferents nivells de ciutadania, i manté territoris ocupats militarment els quals es va annexant de facto a través de la colonització… és difícil de defensar amb els arguments de la Justícia, els Drets Humans i la Llibertat. És per això que la crítica al caràcter racista de l’Estat d’Israel, la crítica als bombardeigs amb armament prohibit per les Nacions Unides de l’exèrcit israelià, la crítica dels assentaments de colons sionistes en territori palestí, la crítica dels assassinats del Mossad dins i fora les mateixes fronteres israelianes, i una llarga llista de crítiques, només poden ser combatudes mitjançant la identificació d’aquestes crítiques com a «antisemites», independentment que la mateix població àrab formi part de la família d’origen semita, o que les crítiques provinguin de membres del mateix poble jueu.

L’ALLIBERAMENT DE LA DONA

“Si l’odi cap a Israel és una de les grans vergonyes del món, oblidar les dones musulmanes és una altra gran vergonya. No estem preocupats pel seu sofriment perquè hem decidit no veure’l. Toleraria el món lliure l’opressió de ciutadans negres avui en dia? Ara que els Estats Units tenen un President negre, Barak Obama toleraria una nova Sud-Àfrica racista? Aleshores, per què sembla natural que desenes de països islàmics segreguin a les dones com ho feia Sud-Àfrica amb la seva població negra?” (P. Rahola)

Finalment, l’argument de buscar l’alliberament de la dona en l’atac a règims i Estats de l’Orient Mitjà ha estat un dels més explotats de cara a l’opinió pública dels països europeus i d’Estats Units. És en aquest marc on podem veure grans franquistes i ultracatòlics declarats, com el dirigent del partit xenòfob Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, abanderant la causa de l’alliberament de la dona (a la seva manera…) per estigmatitzar la persona migrada que ve de països on hi ha un predomini de la religió musulmana. És en el mateix marc que se’ns va vendre la invasió de l’Afganistan de l’any 2001 com una millora per la situació de la dona afganesa, sense recordar-nos que els drets que havia anat adquirint durant els anys ’80 els va perdre de cop amb l’arribada al poder dels mujhaidins recolzats pel mateix govern dels Estats Units l’any 1992. Els mateixos mujhaidins de l’Aliança del Nord que amb el mateix recolzament actualment mantenen la dona afganesa en una situació denigrant (4).

Palestina no ha escapat a aquest torrent d’opinòlogues disposades a defensar a capa i espasa la glòria i la democràcia d’occident (o del “món lliure” segons paraules de la mateixa Rahola) per tal de reclamar l’alliberament de la dona. Però sovint no compten amb la veu de la mateixa dona palestina que lluita pels seus drets. A vegades consultar aquesta veu pot no donar els resultats esperats, sobretot quan organitzacions de dones palestines situen l’ocupació israeliana com a principal obstacle pel mateix alliberament de la dona palestina.

El tema de la comparació de l’apartheid sud-africà ja és una burla a la història. Tenint en compte que un dels principals aliats del règim d’apartheid fou el mateix Estat d’Israel, el qual l’assistí de material bèl•lic després que l’ONU el sancionés i fins i tot, segons ha assenyalat el diari britànic The Guardian, li oferí armament nuclear. Amb aquest currículum és normal que diverses protagonistes de la lluita contra l’apartheid sud-africà actualment defineixin el règim israelià també com un règim d’apartheid i que tal com feren amb el règim d’apartheid sud-africà, apostin ara per la campanya internacional de Boicot a Israel.

UN CRIT PER LES QUI NO TENEN VEU: INTIFADA LITERÀRIA I BOICOT A ISRAEL!

El projecte “Intifada Literària. Coneix Palestina des de dins” (5) de Tigre de paper Edicions i la Xarxa d’enllaç amb Palestina pretén editar 3 obres escrites per palestines per conèixer millor la situació de Palestina i la seva lluita contra l’Estat d’Israel.

En una d’aquestes obres, una novel•la ambientada en un llogaret prop de Nablus durant la primera Intifada, hi apareix un ciutadà israelià amic de la causa palestina que exposa clarament un dels problemes de Palestina: “Fixa’t en aquest exemple: vosaltres lluiteu amb pedres i ocasionalment amb alguna arma de foc, però gràcies a la seva influència als mitjans de comunicació, el món us veu sanguinaris, mentre que a Israel se’l veu com un país civilitzat i pacífic, i seriosament amenaçat. I la realitat és completament diferent.”

Actualment, els Mass Media, servint d’altaveu a opinòlogues i periodistes com la mateixa Pilar Rahola, segueixen presentant a Israel com “el país civilitzat enmig d’un Orient Mitjà ple de dictadures islàmiques”, i les operacions de l’Exèrcit israelià com una resposta davant dels atacs dels grups extremistes palestins.

Però per molt alta que sigui la xifra dels seus pressupostos, per molt que diguin que 1.400 morts en bombardeigs sobre Gaza eren en resposta a 4 míssils casolans que com a molt provocaren la mort d’una colona a causa d’un atac de cor, cada cop els costa més de justificar l’ocupació militar i l’apartheid israelià. Evidentment, les organitzacions i els sectors socials més identificats amb les idees “d’esquerres” som els primers que deixem de creure’ns la propaganda pro-israeliana i comprenem que l’establiment d’un Estat racial a sang i foc no té cabuda en aquest món, i que l’holocaust de la Segona Guerra Mundial no pot servir de justificació per l’ocupació militar de Palestina. En aquest mateix sentit prenem partit i ens acostem a la població palestina, qui no vol “eliminar els jueus”, sinó conservar la sobirania del seu territori on durant anys, abans de la creació de l’Estat d’Israel, hi havien conviscut pobladors de diferents religions, la jueva inclosa.

En aquest acostament coneixem la campanya del BDS (Boicot, Desinversions i Sancions contra l’Estat d’Israel), que inspirada amb la campanya de Boicot al règim de l’apartheid sud-africà, sorgeix de la demanda de més de 170 organitzacions palestines per tal de que sigui assumida per la comunitat internacional sensible a la solidaritat amb Palestina (6).

La veu que pretenem donar a partir d’Intifada Literària no és la veu del lobby sionista d’Estats Units, no és la veu de les grans corporacions multinacionals, no és la veu de les arquitectes de la guerra imperialista, no és la veu de l’Exèrcit israelià. És la veu d’aquelles palestines que els ha tocat néixer, créixer i viure sota l’ocupació militar i el règim d’apartheid israelià. És la veu de dones, d’homes, de nens i nenes que els ha tocat lluitar contra aquest Estat presentat per la Pilar Rahola com el símbol de la Justícia, els Drets Humans i la Llibertat. Una veu que ens fem nostra, perquè nosaltres també coneixem les qui en nom de la Justícia, els Drets Humans i la Llibertat imposen el capitalisme arreu del món, concebent-lo tal com el concebia el senyor Brzezinski, com un gran taulell d’escacs on es derrota l’enemic a través de diferents fitxes: l’acadèmic de Harvard, el gàngster econòmic del Fons Monetari Internacional, el pilot del bombarder israelià o la periodista premiada que es dedica a “bordar” en diaris i tertúlies matutines.

NOTES

1- Podeu consultar el discurs d’agraïment de Pilar Rahola per l’atorgament del premi Mass Media Award 2009 del l’American Jewish Commitee en aquest link:

http://www.pilarrahola.com/3_0/CONFERENCIAS/default.cfm?ID=1695

2- Per més informació sobre la influència del lobby pro-israelià als Estats Units podeu consultar el llibre «El lobby israelí» de John J. Mearsheimer i Stephen Walt. També podeu consultar l’article de Mahdi Darius Nazemroaya, sociòleg i investigador associat del Center for Research on Globalization (CRG), sobre Israel i el «xoc de civilitzacions» a Àfrica en aquest link:

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=137725

3- Per més informació sobre la crítica al “xoc de civilitzacions” podeu consultar el llibre “El choque de los fundamentalismos. Cruzadas, Yihads y Modernidad” de Tariq Ali.

4- Per més informació sobre l’evolució de la situació de la dona a l’Afganistan després de la invasió estatunidenca podeu consultar el llibre “Una mujer contra los señores de la guerra” de Malalai Joya.

5- Podeu consultar i fer aportacions pel projecte “Intifada Literària. Coneix Palestina des de dins” en aquests links:

http://www.verkami.com/projects/2513-intifada-literaria

http://www.tigredepaper.cat

6- Per més informació sobre la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions contra l’Estat d’Israel podeu consultar aquests links:

http://www.bdsmovement.net/

http://www.boicotisrael.net/


PILAR RAHOLA: ¿PALESTINA ES ANTISEMITA?

Intifada Literaria: Un grito para las que no tienen voz contra el lobby sionista

Arnau Carné

Tigre de paper Edicions

www.tigredepaper.cat

www.verkami.com/projects/2513-intifada-literaria

“Un grito para los que no tienen voz” es el título del discurso de agradecimiento de Pilar Rahola ante la concesión del premio Mass Media Award 2009, otorgado por el American Jewish Commitee en Washington (1).

Aquí, en los Països Catalans, acostumbrados a ver a Pilar Rahola “ladrando” en tertulias y shows televisivos cómo el “Crónicas Marcianas” de Tele 5 o “Els matins” en TV3 mas recientemente, nos puede sorprender la concesión de un premio otorgado por una organización estadounidense considerada por el New York Times como la “decana de las organizaciones judías americanas”. Pero resulta que éste no es un caso aislado. En los últimos años también ha recibido premios de la American Israel Public Affairs Commitee (AIPAC) (principal lobby sionista de los Estados Unidos), de la Anti-Defamation League (ADL) (una ONG autodefinida como la primera agencia estadounidense de derechos civiles y derechos humanos), y del UN Watch (una ONG que se dedica a combatir las posiciones “anti-israelíes” en las Naciones Unidas). En el Estado español, el año 2012 recibe el premio Samuel Hadas que otorga la Embajada de Israel, junto con los ex-presidentes del gobierno español y de la Generalitat José María Aznar, Jordi Pujol y Felipe González, “en reconocimiento a su esfuerzo a favor del respeto y la tolerancia del pueblo judío”.

Una de las preguntas es: ¿por qué estos premios de estas organizaciones pro-sionistas de “alto nivel” a una periodista de este cariz tan grosero, existiendo académicas de más “prestigio intelectual” dentro del círculo de defensoras del sionismo y del Estado de Israel?

Desde la aparición y la expansión de los llamados “Mass Media” (medios de comunicación de masas), ejercer su control se ha convertido en una cuestión sine qua non para todos esos poderes que quieran transmitir e inculcar su pensamiento. Así, vemos como todas las grandes cadenas televisivas, radiofónicas o los grandes diarios de papel o electrónicos pertenecen o dependen de corporaciones empresariales que tienen su unidad principal de negocios en otros ámbitos. En este sentido, la tarea de las “creadoras de opinión pública”, periodistas y tertulianas, puede llegar a ser tanto o más importante que la tarea de las “controladoras del orden público”, policías y militares. Y en la sociedad teledirigida del consumo rápido, el papel de los llamados “programas basura” juega un rol importante en hacer cuajar mensajes cargados de valores a un tipo de persona telespectadora que difícilmente accede a programas o lecturas de tipo más “académico”.

Fijémonos que en el discurso de agradecimiento de Pilar Rahola por el premio otorgado por la American Jewish Commitee (1) aparecen distintos elementos esgrimidos por las grandes defensoras de el Estado de Israel y sus políticas: una identificación del Estado de Israel con los valores “occidentales” (democracia, justicia, derechos humanos, libertad…); la identificación del “extremismo islámico” como el “enemigo de la humanidad” (idea del “choque de civilizaciones”); la acusación de “antisemita” de quien se opone o critica las políticas y la esencia del Estado de Israel; y la utilización de la liberación de la mujer como justificación de esta nueva “cruzada”.

ISRAEL Y LOS “VALORES OCCIDENTALES”

“Israel es el único aliado del pueblo Palestino Democrático”. […] “Trincheras, es el título del último libro de David Harris. Ciertamente, estamos en las trincheras. En las trincheras de la Justicia, en las trincheras de los Derechos Humanos, en las trincheras de la Libertad y en las trincheras de Israel, porqué Israel es el símbolo de todos estos valores” (P. Rahola).

David Harris es el director ejecutivo de la American Jewish Commitee y también es miembro del Council on Foreign Relations (CFR), uno de los think thanks con más influencia en la política exterior de los Estados Unidos vinculado a grandes corporaciones como la Rockefeller, Carnegie, Goldman Sachs…

No es ningún secreto que la política exterior de los últimos gobiernos de Estados Unidos en la zona del Oriente Medio ha estado muy vinculada a los intereses del Estado de Israel. Desde el simple hecho que Israel es de los primeros Estados en beneficiarse de la ayuda militar de EEUU, hasta el papel del lobby sionista de los EEUU en la decisión de invadir Iraq el año 2003, siguiendo la pauta del llamado Plan Yinon, que pretende dividir y debilitar los Estados árabes que rodean Israel (2).

El rol imperialista de los Estados Unidos precisamente se ha justificado con estos mismos “valores occidentales” que Pilar Rahola identifica con Israel. Recordemos los nombres de “Operación Justicia Infinita” y “Operación Libertad duradera” en la invasión militar a Afganistán de 2001, o los conceptos de “intervención humanitaria” y “Responsabilidad de Proteger” utilizados para mandar militares a apropiar-se de recursos naturales con la excusa de proteger los Derechos Humanos desde Somalia hasta Libia.

En este mismo sentido, para las miles de palestinas encarceladas y torturadas por motivos políticos en las prisiones israelíes, para los millones de palestinas refugiadas por todo el mundo que Israel no permite volver a sus hogares, para las miles de muertes de Gaza víctimas de los bombarderos del ejército israelí, para todas aquellas que diariamente tienen que convivir con una ocupación militar en Palestina, Israel precisamente no es un símbolo de Justicia, Derechos Humanos y Libertad, ni un aliado.

EL CHOQUE DE CIVILIZACIONES

“En el Siglo Veinte, la humanidad tuvo que luchar contra dos tipos de totalitarismo, el Estalinismo y el Nazismo, ambos diferentes, pero en esencia iguales. Ahora, en el Siglo Veintiuno, sufrimos los asaltos de un enemigo nuevo aunque similar: el extremismo Islámico” (P. Rahola).

El planteamiento de el “enemigo mundial” ha sido adoptado por las distintas administraciones presidenciales estadounidenses desde el fin de la II Guerra Mundial para intervenir en asuntos de otros Estados, con el comunismo como enemigo principal durante la llamada Guerra Fría (planteamiento que justificará las “Doctrinas de Seguridad Nacional” conocidas especialmente por las dictaduras militares de América Latina), la “Guerra contra las Drogas” de los años ’80 y ’90, y con el fundamentalismo islámico como nuevo enemigo, conocido mundialmente especialmente a partir de los atentados del 11 de septiembre de 2001 en Nueva York. Este último enemigo responde a un planteamiento geopolítico surgido en los años ’90, después de la caída del Muro de Berlín, definido dentro del concepto de “choque de civilizaciones”.

La popularización del concepto de “choque de civilizaciones” se atribuye a Samuel Philips Huntington, académico de las universidades de Harvard, Yale, Columbia y Chicago, cofundador de la revista sobre política exterior Foreign Policy y asesor de distintos departamentos del gobierno de Estados Unidos, el cual plantea un nuevo orden mundial después de la Guerra Fría basado en una lucha entre civilizaciones. Este pensamiento teórico ha servido para promover el intervencionismo estadounidense. Y Huntington no es el único teórico que ha fomentado esa teoría. Lo acompañan figuras como Francis Fukuyama y su famosa teoría del “fin de la historia”, que sirvió de puntal ideológico para los ultraconservadores llamados “neocons” y Zbigniew Brzezinski, colaborador de Huntington, y autor de “El gran tablero de ajedrez”, entre otros.

Es curioso como este “nuevo enemigo”, definido como “extremismo islámico”, en ciertas ocasiones del pasado y del presente no parece tener un carácter tan antagonista. Recordamos como el mismo Brzezinski fue una pieza llave cuando los Estados Unidos dieron apoyo a los islamistas mujahidines afganeses, mas conocidos como “señores de la guerra”, que derrocaron al gobierno pro-soviético de Afganistán en el año 1992, algunos de ellos actualmente con presencia en el nuevo Parlamento Afgano de Hamid Karzai, apoyado por los mismos Estados Unidos. Y es que ante el auge de corrientes marxistas en los países de predominio de la religión musulmana, los Estados Unidos no han dudado en apoyar a fundamentalistas religiosos como los Hermanos Musulmanes en contra de Nasser en Egipto, Sarekat-i-Islam en contra de Suharto en Indonesia, el Jamaat-e-Islami en contra de Bhutto en Pakistan y el mismo Osama Ben Laden y los ya nombrados mujahidines afganos en contra del comunismo laico de Najibullah (3). La historia y el presente nos muestran que las alianzas de los Estados Unidos no responden a un “choque de civilizaciones”, sino a una conveniencia geopolítica para defender el interés de las grandes corporaciones multinacionales, principalmente las que se dedican al negocio petrolero y las que forman parte del complejo militar-industrial. Preguntémonos por el papel de Estados Unidos en el armamento de facciones fundamentalistas islámicas en Libia en contra del régimen encabezado por Gadafi o por los vínculos con el gobierno de Qatar y su escuela de pensamiento reaccionario Qatar Foundation.

EL “ANTISEMITISMO” DE LAS CRÍTICAS CON ISRAEL

“Tenemos una larga lista de intelectuales y reporteros obsesionados contra Israel, […] si una víctima cae bajo las balas Americanas o Israelíes, entonces levantan su voz y condenan al país enemigo y maldito. Estos intelectuales son los inventores del nuevo antisemitismo, políticamente correcto, disfrazado de solidaridad…” (P. Rahola)

La trágica historia del pueblo judío está marcada por expulsiones (como las llevadas a cabo por distintas monarquías católicas europeas en la Edad Media y Moderna), pogromos de la Rusia zarista y el holocausto del régimen nazi durante la Segunda Guerra Mundial. Es con la justificación de las persecuciones del pueblo judío que nace la ideología sionista a finales de siglo XIX, y es con la excusa del exterminio del holocausto que se tilda cualquier crítica al Estado de Israel como conducta “antisemita”.

El lingüista y activista Noam Chomsky ha declarado que la Anti-Difamation League (una de las organizaciones que han condecorado a Pilar Rahola) se ha transformado en una defensora de la política israelí y que acusa a toda oposición de izquierdas a los intereses israelíes de antisemita.

Entonces, cuando un Estado se crea expulsando a centenares de miles de habitantes a través de masacres y terror militar, cuando se establece como Estado racial, con un régimen interno de apartheid creando diferentes niveles de ciudadanía, y mantiene territorios ocupados militarmente los cuales se va anexando de facto a través de la colonización… es difícil de defender con los argumentos de la Justicia, los Derechos Humanos y la Libertad. Es por eso que la crítica al carácter racista de el Estado de Israel, la crítica a los bombardeos con armamento prohibido por las Naciones Unidas del ejército israelí, la crítica de los asentamientos de colones sionistas en territorio palestino, la crítica de los asesinatos del Mossad dentro y fuera de las mismas fronteras israelíes, y una larga lista de críticas, solo pueden ser combatidas mediante la identificación de estas críticas como “antisemitas”, independientemente de que la misma población árabe haga parte de la familia de origen semita, o que las críticas vengan de miembros del mismo pueblo judío.


LA LIBERACIÓN DE LA MUJER

“Si el odio hacia Israel es una de las grandes vergüenzas del mundo, olvidar las mujeres musulmanas es otra gran vergüenza. No estamos preocupados por su sufrimiento porque hemos decidido no verlo. ¿Toleraría el mundo libre la opresión de ciudadanos negros hoy en día? Ahora que los Estados Unidos tienen un Presidente negro, Barak Obama toleraría una nueva Sud-África racista? Entonces, por que parece natural que decenas de países islámicos segreguen a las mujeres como lo hacía Sud-África con su población negra?” (P. Rahola)

Finalmente, el argumento de buscar la liberación de la mujer en el ataque a regímenes del Oriente Medio ha sido uno de los mas explotados de cara a la opinión pública de los países europeos y de Estados Unidos. Es en este marco dónde podemos ver grandes franquistas y ultracatólicos declarados, como el dirigente del partido xenófobo Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, abanderando la causa de la liberación de la mujer (a su manera…) para estigmatizar la persona migrada que viene de países dónde hay un predominio de la religión musulmana. Es en el mismo marco que se nos vendió la invasión de Afganistán del año 2001 como una mejora para la situación de la mujer afgana, sin recordarnos que los derechos que había ido adquiriendo durante los años ’80 los perdió de golpe con la llegada al poder de los mujhaidines apoyados por el mismo gobierno de los Estados Unidos el año 1992. Los mismos mujhaidines de la Alianza del Norte que con el mismo apoyo actualmente mantienen la mujer afgana en una situación denigrante (4).

Palestina no ha escapado a este torrente de opinólogas dispuestas a defender a capa y espada la gloria y la democracia de occidente (o del “mundo libre” según palabras de la misma Rahola) para reclamar la liberación de la mujer. Pero a menudo no cuentan con la voz de la misma mujer palestina que lucha por sus derechos. A veces consultar esta voz puede no dar los resultados esperados, sobretodo cuando organizaciones de mujeres palestinas sitúan la ocupación israelí como principal obstáculo para la misma liberación de la mujer palestina.

El tema de la comparación del apartheid sud-africano ya es una burla a la historia. Teniendo en cuenta que uno de los principales aliados del régimen de apartheid fue el mismo Estado de Israel, el cual asistió de material bélico después que la ONU lo sancionara y, según ha señalado el diario británico The Guardian, hasta le ofreció armamento nuclear. Con este currículo es normal que distintas protagonistas de la lucha contra el apartheid sud-africano actualmente definan el régimen israelí también como un régimen de apartheid, y que tal como hicieron con el régimen de apartheid sud-africano, ahora apuesten por la campaña internacional de Boicot a Israel.

UN GRITO PARA LAS QUE NO TIENEN VOZ: INTIFADA LITERARIA Y BOICOT A ISRAEL!

El proyecto “Intifada Literaria. Conoce Palestina desde dentro” (5) de Tigre de paper Edicions y la Xarxa d’enllaç amb Palestina pretende editar 3 obras escritas por palestinas para conocer mejor la situación de Palestina y su lucha contra el Estado de Israel.

En una de estas obras, una novela ambientada en un pueblecito cerca de Nablus durante la primera Intifada, aparece un ciudadano israelí amigo de la causa palestina que expone claramente uno de los problemas de Palestina: “Fija-te en este ejemplo: vosotros lucháis con piedras y ocasionalmente con alguna arma de fuego, pero gracias a su influencia en los medios de comunicación, el mundo os ve sanguinarios, mientras que a Israel se lo ve como un país civilizado y pacífico, y seriamente amenazado. Y la realidad es completamente distinta.”

Actualmente, los Mass Media, sirven de altavoz a opinólogas y periodistas como la misma Pilar Rahola, siguen presentando a Israel como “el país civilizado en medio de un Oriente Medio lleno de dictaduras islámicas”, y las operaciones del Ejército israelí como una respuesta ante los ataques de los grupos extremistas palestinos.

Pero por muy alta que sea la cifra de sus presupuestos, por mucho que digan que 1.400 muertos en bombardeos sobre Gaza eran en respuesta a 4 misiles caseros que como mucho provocaron la muerte de una colona a causa de un ataque al corazón, cada vez les cuesta más de justificar la ocupación militar y el apartheid israelí. Evidentemente, las organizaciones y los sectores sociales más identificados con las ideas de “izquierdas” somos los primeros que dejamos de creernos la propaganda pro-israelí y comprendemos que el establecimiento de un Estado racial a sangre y fuego no tiene cabida en este mundo, y que el holocausto de la Segunda Guerra Mundial no puede servir de justificación para la ocupación militar de Palestina. En este mismo sentido tomamos partido y nos acercamos a la población palestina, quien no quiere “eliminar a los judíos”, sino conservar la soberanía de su territorio dónde durante años, antes de la creación del Estado de Israel, habían convivido pobladores de distintas religiones, la judía incluida.

En este acercamiento conocemos la campaña del BDS (Boicot, Desinversiones y Sanciones contra el Estado de Israel), que inspirada con la campaña de Boicot al régimen del apartheid sud-africano, surge de la demanda de más de 170 organizaciones palestinas para que sea asumida por la comunidad internacional sensible con la solidaridad con Palestina (6).

La voz que pretendemos dar a partir de Intifada Literaria no es la voz del lobby sionista de Estados Unidos, no es la voz de las grandes corporaciones multinacionales, no es la voz de las arquitectas de la guerra imperialista, no es la voz del Ejército israelí. Es la voz de aquellas palestinas que les ha tocado nacer, crecer y vivir bajo la ocupación militar y el régimen de apartheid israelí. Es la voz de mujeres, hombres, de niños y niñas que les ha tocado luchar contra este Estado presentado por Pilar Rahola como el símbolo de la Justicia, los Derechos Humanos y la Libertad. Una voz que nos hacemos nuestra, porqué nosotras también conocemos quienes en nombre de la Justicia, los Derechos Humanos y la Libertad imponen el capitalismo por todo el mundo, concibiéndolo tal como lo concebía el señor Brzezinski, como un gran tablero de ajedrez dónde se derrota al enemigo a través de distintas piezas: el académico de Harvard, el sicario económico del Fondo Monetario Internacional, el piloto del bombardero israelí o la periodista premiada que se dedica a “ladrar” en diarios y tertulias matutinas.

NOTAS

1- Podéis consultar el discurso de agradecimiento de Pilar Rahola para el otorgamiento del premio Mass Media Award 2009 del American Jewish Commitee en este link:

http://www.pilarrahola.com/3_0/CONFERENCIAS/default.cfm?ID=1695

2- Para mas información sobre la influencia del lobby pro-israelí en los Estados Unidos podéis consultar el libro «El lobby israelí» de John J. Mearsheimer y Stephen Walt. También podéis consultar el artículo de Mahdi Darius Nazemroaya, sociólogo e investigador asociado del Center for Research on Globalization (CRG), sobre Israel y el «choque de civilizaciones» en África en este link:

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=137725

3- Para mas información sobre la crítica al “choque de civilizaciones” podéis consultar el libro “El choque de los fundamentalismos. Cruzadas, Yihads y Modernidad” de Tariq Ali.

4- Para mas información sobre la evolución de la situación de la mujer en el Afganistán después de la invasión estadounidense podéis consultar el libro “Una mujer contra los señores de la guerra” de Malalai Joya.

5- Podéis consultar y hacer aportaciones para el proyecto “Intifada Literària. Coneix Palestina des de dins” en estos links:

http://www.verkami.com/projects/2513-intifada-literaria

http://www.tigredepaper.cat

6- Para mas información sobre la campaña de Boicot, Desinversiones y Sanciones contra el Estado de Israel podéis consultar estos links:

http://www.bdsmovement.net/

http://www.boicotisrael.net/