El món necessita referents com Gandhi, per a seguir endavant. La seva actitud encomana esperança, força que clama contra la lluita armada. Prous morts! La violència només engendra violència
Artículo publicado en Kaosenlared.net en el apartado de Libre Publicación NO seleccionado por el Colectivo Editorial
Era, com avui, el 30 de gener (1948), quan a les cinc i disset minuts de la tarda, Mathama Gadhi queia mort per uns trets de bala. Es dirigia a resar amb un grup d’amics, davant casa seva, a Delhi.
Amb anterioritat el 13 de gener li havien tirat una bomba que no va fer diana. Els assassins, un grup d’extremistes que no acceptaven les seves idees, ni de país, ni de manera de ser, ni de pensar, ni de fer.
Gandhi va ser peça clau en la partició territorial de la India Britànica que donava lloc al naixement del Pakistan, aquell 15 d’agost de 1947 desprès de 347 anys de domini anglès, rera un balanç tràgic de morts, per culpa del nacionalisme i odi religiós que amenaçava tambè, devorar l’altra part de la India, Calcuta, que es pot dir va salvar Gandhi amb el seus llargs dejunis, que van estar aprop de costar-li la vida.
Mathama –vol dir gran ànima- Gandhi va nèixer en una ciutat nomenada Portbandar, ran de mar. La seva família petits comerciants, el pare primer ministre, la mare molt religiosa.
Volia ser metge però aviat s’adonà que aquell no era el seu camí. Va estudiar per advocat , tot i que mai exercí.
Era un home pacífic que rebutjava la lluita armada, predicava la no violència per a combatre el domini dels britànics. Va liderar un gran moviment de masses arreu del món, en un moment en que hindús i musulmans feien guerres a mort.
Va saber combinar la religió i la política per trobar la veritat, sempre escoltant el que li dictava el cor. Sovint li va suposar empresonament, tortura. Justament a la presó va morir la seva esposa, a la que els pares havien casat de molt joves seguint les tradicions del país.
Era un mistic, no menjava carn, vestia roba que ell mateix teixia i confeccionava.
No és estrany que, a molts, els espantéssin les seves tesis: “ni el capital ha de ser considerat més important que el treball, ni el treball superior al capital” ja que una i altra tesi eren perilloses. Que calia trobar l’equilibri, perquè un i altre conceptes eren igual de valuosos pel desenvolupament material i de la Justicia.
Altra tesi, “que la supremacia de l’home sobre els animals hauria de demostrar-se NO únicament avergonyint-nos del bàrbar costum de matar-los i devorar-los sinò que cuidant-los, protegint-los, estimant-los».
Avui, passats 61 anys, el seu record és plenament vigent, igual que la seva tesi contra la violència, contra la lluita armada, contra l’opresió, contra l’injusticia.
La violència però segueix omplint de sang el nostre món, obcecat amb el poder, la riquesa, el domini d’uns pocs, que volen sotmetre la majoria.
Necessitem personatges que, com Gandhi, ens mostrin, amb el seu exemple, el cami a seguir, amb temprança, amb respecte, amb equanimitat, amb amor pel proïsme, no importa d’on sigui, què pensi, quin sigui el color de la seva pell –no oblidem què serà la que li hagi tocat en sort-.
Els fets es van repetint tristament, ens hi hem acostumat, ara Palestina-Israel, suara Iraq o Afganistan… Prou assassinats! Deixem que els sers humans intentin trobar la pau