Hola a totes!
Bueno, els que heu obert el mail pensant que era en castellà, heu picat, jeje. Espere que el tema siga prou interessant com per a que feu l’esforç de seguir llegint:
Doncs bé, apurant els meus últims dies en aquesta part del món i havent acabat les últimes asignatures de la meva decorativa llicenciatura, acabe de venir d’un viatge a una illa potser perduda i molt propera que es diu CUBA. Es probable que us sone, i això creia jo quan vaig arribar-hi. No obstant, no han parat de caure-se’m mites refregits durant anys per tots els costats i com Cuba és un tema del que es sol parlar molt i del que he descobert, després de moltes converses amb la gent i en una diversitat de situacions, que al menys jo no tenia ni idea, crec just dedicar un bon mail, per a qui li interesse, per parlar del poc que he collit de la Cuba actual.
Mira per on, per a fer-ho diferent, crec que serà en forma de vocabulari (no alfabètic):
ACHÉ: es diu quan algú té gràcia amb alguna activitat, és com si estigués inscrit en la seua personalitat.
SANTERIA: els «sants» son gent vestida de blanc que té la capacitat d’ascriure un sant als seus apadrinats i endevinar el que passarà a les seves vides i aconsellar-li accions a realitzar per a millorar el seu futur. El sant de cadascú, conlleva unes característiques de caràcter psicològiques i de sort en la vida de les persones a ells adscrits. Per exemple, si el teu és el sant «x» (no recorde els noms), la teva vida estarà plena de crims, multes… doncs el teu és un sant maligne i hauràs de fer moltes netetges si vols reconduir el teu destí.
Els santeros, a més, curen enfermetats i mals de tot tipus. Aquesta és una creença molt estesa tant a tota Cuba, tant al camp com a la ciutat.
DESARROLLO SOSTENIBLE: Hi ha un poblet entranyable que es diu «Terrazas» enmig del parc natural de «Sierra del Rosario». És una comunitat fundada col·lectivament als 60 i ja pensada com a projecte pioner en «Latinoamérica» de «desenvolupament sostenible». ¿Qué s’estava fent en Espanya en eixos dies…? El lloc combina una constantment renovada agricultura, les cases tradicionals, un hotel i unes cabanyes d’allotjament i sendes per el parc natural. Hi ha els turistes justos i, en aquest poble diversificat de no arribarà a mil habitants; tots son joves!!!.
DIVERTIRSE: en el mateix poble, els dissabtes, a la cafeteria de la «plaza comunal», s’habilita una disco que congrega el jovent de tota la comarca, amb un pastís de reggaeton i genèrics i ritmes pornogràfics amb que s’identifica la joventut cubana actual, molt millor vestida del que anàvem jo i els meus companys de viatge i amb un ritme i un bon humor impressionants. «la gente joven quiere divertirse, la disco, conocer».
MUSICA (vaig a ampliar el tema per a que no us desanimeu, jeje): Arreu. «En La Habana, nos dedicamos a la música, al deporte, a hacer el amor… ¡total, no hay más ná que hacel!». Enfront la marea reggaetoniana i de derivats, un grapat de joves, sobretot a les ciutats, van desdenvolupant altres tipus de música lligades al pare llatí, a l’oncle jazz i al cosí emprenedor rap. Als llocs més turísitcs, un al final s’acabaria fartant impensablement dels bons grupets que sonen fins que pete l’orella el Chan Chan, el Barco de Tula, las gardenias…
AGRICULTURA ORGÁNICA (per als meus amics hortelans i frikis polítics): en les comarques camperoles, un bon tros de l’agricultura (en la que treballa molta gent (les zones rurals son molt més actives idiversificades que l’urb!)), super ben planificada es desenvolupa en cooperatives de terres heretades (una propietat simbòlica dons tot, tot, tot és de l’Estat) i ajuntades des de la reforma agrària, és ecològica. Sobretot la que es queden els camperols respecte al que han de donar a l’Estat, que varia del 90 % que han de donar en productes d’exportació com el tabac, al 50 per cent en les yuques i molt menys en altres cultius. L’altre tipus de terres son les estatals, treballades per assalariats amb molta maquinaria i alguns químics, i molt menys productiva.
Els productes que es troben als llocs son gairebé tots locals, no hi ha quasi productes industrials ni varietat de marques. Parlant d’objectes en sèrie, coses tant sencilles per a nosaltres com un bolígraf poden ser una odisea per a aconseguir, una fotocòpia plastificada et costa 8 CUCs (un CUC té el mateix valor que un dolar, així que la broma, en aquest cas, costa uns 7,5 € al canvi). La mitja hora d’internet val en un cibercafé (quasi inexistents) 3 CUCs i els cubans només poden accedir al seu correu de compte Cubamail, obviament punxat i controlat fins l’avorriment.
RECICLATGE: Ja des dels inicis de la Revolució, pareixera que tenien clar que les anaven a passar putes per a acopnseguir productes: amb la «heroica victoria» (amb paraules del Museo de la Revolución de la Habana) de l’1 de Gener de 1959 amb que l’exèrcit revolucionari acabà de derrotar al del Règim anterior, una gran quantitat de camions militars passen a ser ambulàncies; molts cuartels es conertiran en escoles; no es destrossà cap cotxe, ni església, ni edifici, tot es reaprofità. Molts cotxes que continuen circulant, son modificats Cadillac americans dels 50 d’abans de la Revolució o cotxes soviètics dels 80. No obstant, també sorprén una bona quantitat (dins del poc tràfic comparat amb altres llocs) de cotxes nous per les impecables autopistes de normalment tres carrils i les poques guaguas (autobusospopulars) nous, son xinesos. Això sí, hi ha prou gent amb mòvils d’última generació.
LUCHARLE: Un metge guanya de 20 a 30 CUCs com a molt al més. La cartilla de racionament mensual et dona, estirant molt, per a una setmana i mitja. El preu de les coses (des de les més bàsiques com el menjar (una mesura de carn de porc (que crec que son uns 200 grams) està per els 3 – 5 CUCs), amb aquest nivell de renta és car i amb eixos salaris, sent una persona només i amb una vida de monje no s’arriba a final de més i ja no et dic amb una familia. Així, un dels verbs que més s’escolta és «lucharle», la vida es viu «luchándole», sacant-li d’on es pot. Per això, la gent es busca negociets arreu (normalment vendes d’amagades) i també:
AYUDAR(SE): és un dels altres verbs que més s’escolta: «yo te ayudo con esto»…»así tu me ayudas»… hi ha infinites reds de recolçament entre amics i familiars que, per exemple, es van recomanant, finançant, cobrint…
COMPARTIR: Així, pareix obvi que altre dels verbs més usuals siga aquest. Ademés, és molt curiosa la infinitat de significats que inquietantment s’associen a aquesta paraula segons el context. Si s’ho preguntes («¿Quieres compartir conmigo»?) a algú que t’agrada en una «disco» li estás preguntant si es vol llitar amb tu. Si t’ho diu, en la mateixa situació («¿vamos a compartir?»), un amic, pot voler dir si ens anem del lloc auqest que ja cansa i ens fem unes cerveses junts (de normal una o ninguna pel pressupost) i parlem de la vida un poc…
CDR y ASAMBLEAS (també per als més frikis polítics): Segons la Constitució, el contacte entre «l’avantguarda» (El Partit-Estat (ni els propis polítics saben on està la frontera entre ambdòs)) i el poble es realitza mitjançant assamblees locals o de barris en les que la gent demana coses a l’Estat i opina d’altres que li arriben d’ell. En la pràctica, les funcions d’aquestes han sigut molt limitades i les seves veus no escoltades. Quasi ningú, i menys la gent jove, creu ja en això.
En general, hi ha una diferència entre els qui tenen uns 50 anys, entre els que es poden trobar molts nostàlgics de l’aparent e`poca daurada dels 70 i 80 en que l’Estat cubà era un rebombori d’intercanvis comunistes, serveis i fervor i la gent jove, que porta tota la vida patint els pitjors anys i descobrint les corrupteles i repressions cada vegada més a la vista.
Una arma molt bona, en aquest clima d’insatisfacció enfront l’homogeneitat opressiva d’un Estat, han sigut i continuen sent els CDR (Comités de Defensa de la Revolución). A ells pot arribar qualsevol ciutadà a denunciar al seu veí i germà, per exemple, per estar venent puros d’amagatall a sa casa per a arribar a final de més. I poca cosa més que això poden fer, en Cuba no hi ha drogues (a part de l’alcohol, el café i el tabac). El control sobre l’economia submergida amb el Raulito és cada vegada major i la gent s’asfixia més veient tancada la seva única porta de supervivència.
Amb els «chismosos» (el ciutadà normal habituat a delatar a qui li parega, es diu amb temor que 1 de cada 4 sol fer-ho) i la policia secreta (de la normal quasi no es veu), la por està asegurada, així com la inamovilitat (de moment). La gent només parla de política amb els turistes, entre ells, és arriscat, no estàs del tot segur si algú del teu entorn et delataria..
EL TURISTA: El turisme ha portat diners i intercanvi a Cuba. Des de fa dos anys, el govern permet donar llicències per a negocis individuals, això sí, amb alts impostos i constants controls i multes altíssimes. Un dels negocis que més s’ha extés son les cases particulars amb llicència com a forma d’hospedatge per al turista: tú llogues una habitació habilitada (el que vol dir que està millor preparada que la dels propis habitants de la casa) per dies en la casa de la familia, Si vols, et fan desdejuni i sopar amb productes recién comprats, riquíssim de sabor (sol cuinar la iaia) i amb unes quantitas que no te les acabes i tiradíssims de preu (per a nosaltres, per a ells, una oferta apurada). Per cert, la cuina en Cuba és una meravella.
L’Estat socialista els cobra 150 CUC mensuals (siga temporada alta, o baixa, hagen tingut clients o no), que és una barbaritat tenint en compte preus i salaris i que l’habitació, en la que caben fins a 4 persones doncs solen tenir dos llits grans, sol surtir a 15 CUCs la nit. Les multes en aquests contexts per qualsevol irregularitat que les constants inspeccions contemplen, ronden els 3000 CUCs i la retirada de la llicència. No obstant, els llogaters s’ho curren molt en l’acollida, la neteja, els menjars… i així van aconseguint una clientela a base de recomanacions amb tarjetetes entre els turistes que s’uneix a les reds de recolçament mutu entre els habitants del poble, dels quals un et recomana una ruta amb senda, en el recorregut es pot ajudar als camperols comprant directament alguns dels productes orgànics no venuts a l’Estat…
El turisme, com reconeixen tots, sobretot els taxistes (altre negoci particular punter i molt gravat amb impostos) ha aportat molt coneixement de l’exterior molt necessari amb una societat amb les vies de comunicació d’informació tallades, censurades i manipulades. Així, el turisme s’ha insertat en un cresol de negocis familiars, en el que el turista pot començar a endinsar-se amb el poble, en le que es fan mil amistats i surtides, en el que els coneixements fluiexen i (excepte en la capital) amb molt contacte amb una natura (una de les millors «ofertes» de Cuba) integrada en els recorreguts.
Bó, ho deixaré ací, i crec que amb aquestes generalitats culturals d’un vaitgeret de curt termini soprés, no he desvelat gaire cosa per a qui vulga (i puga sobretot) viatjar-hi, doncs no he parlat quasi de llocs concrets i en aquella illa exactament perduda i diversa, les sopreses (de tots els tipus) i aventures sorgeixen a cada minut.
Bé, com sempre, recordar-vos a tots i a totes que us estime molt i bó, als que sou a Elx, si us fa perea seguir manant-me les coses que neu fent per allí, avui us puc dir que no cal, que us les reseveu uns quants dies, doncs dins de molt poc ja estaré tafanejant per la terreta… Als demés si que us pregue que seguiu manant notícies!!!
Mil petons a tots!
I fins aviat!
Andreu C.